Diumenge, 4 de novembre
He estat tres dies corrent suau, des que vaig tornar de Barcelona. Avui, era el dia d'anar a la Casa de Campo a fer 32 kms, un bon test, de 7 voltes al circuit. Era conscient que no faria els temps de la temporada passada, això ja no m'amoïnava. El que em preocupava és que els dolors no em deixessin anar més ràpid. Els meus temors s'han presentat a la primera, a la sortida, i s'han mantingut fins que he decidit que no anava enlloc lluitant per fer quilòmetres quan el cos m'està fent senyals, fa un bon grapat de dies, perquè pari i descansi.
Puc lluitar contra el crono, contra la distància, contra el cansament, contra la son, contra la pluja, contra el vent, contra la neu i, fins i tot, contra el mal humor. Però no puc lluitar contra les lesions. M'encanten les estadístiques, no en faig cas però sempre estan allà. Fa unes vuit temporades que en tinc una de bona i una altra de dolenta, amb lesions. La passada va ser fantàstica. Aquesta tocava patir. Ara ho veig clar.
Deixaré de córrer els pròxims dies (no sé quants aguantaré, intentaré que sigui fins que se'n vagi el dolor) i em presentaré a Donostia per passar-m'ho bé amb els amics i per intentar gaudir de la marató, sense mirar el rellotge per a res. Quan em recuperi ja pensaré en un nou repte, una marató de primavera potser...però això serà una altra història, un altre objectiu.
Gràcies a tots els que heu seguit el bloc i a aquells que m'heu anat donant ànims. Espero haver-vos fet passar una bona estona, espero que repetiu amb mi la propera vegada.
Ara mateix he de parar i recuperar-me.
Abandono.
Bandera blanca.
domingo, 4 de noviembre de 2007
jueves, 1 de noviembre de 2007
QUIN GRAN PLAER!!!
Dijous, 1 de novembre
Quin gran plaer córrer a Barcelona, quin gran plaer fer-ho a la carretera de les Aigües, on ho he fet tota la vida, i més encara, amb en Josep Maria i en Joan. Hem quedat a un quart de nou del matí, feia una fresca molt agradable. Encara estic tocat muscularment, ja no són agulletes, ara és dolor real, de lesió, als isquios, el soli, el genoll...
Ahir, abans d'agafar l'avió cap a Barcelona, vaig fer una paradeta al Bikila i em vaig comprar uns mitjons d'aquests ortopèdics (Medilast) que t'arriben fins al genoll i que diuen que van tan bé per evitar lesions i per ajudar a curar-les. Ho vaig fer perquè en l'entrenament del matí no anava ni cap enrera: tot eren molèsties que m'impedien córrer còmode. Fins que no vaig arribar a l'hora de rodada no em vaig trobar fi. Una merda. Solució, entregar-me als avenços tecnològics. Avui els he estrenat, la sensació ha estat molt bona, per bé que no fan miracles.
Hem anat fins a la font del teòric km.9, al Ciutat Diagonal. Quan creuàvem la carretera de Vallvidrera hem vist passar el cap de cursa d el'Amistat. En Carlos anava primer, molt destacat per davant del Pablo. Acabaven de fer la part més dura de la pujada, així que imagino que no hi haurà hagut canvis al final. Nosaltres hem anat progressant, des dels 5'15 inicials als 4'30 cap a la meitat, 4'10 al començament de la tornada i un final ràpid (però de només dos quilòmetres) a 3'30. He apretat fort, però sense patir gaire. Me'n vaig amb un bon regust, però també amb la sensació que a Madrid rodo molt més lent que a Barcelona.
Quin plaer arribar a l'aparcament, parar de córrer, mirar la ciutat i adonar-te de què bonica és. El mar al fons, el sol començant a enlairar-se, les noves torres del Forum i l'Agbar, que regalen una nova fotografia...tot plegat em fa recordar que no hi ha res com Barcelona. Sempre ho he sabut, mai no he tingut dubtes, però m'encanta seguir comprovant-ho cada vegada que vinc.
Quin gran plaer córrer a Barcelona, quin gran plaer fer-ho a la carretera de les Aigües, on ho he fet tota la vida, i més encara, amb en Josep Maria i en Joan. Hem quedat a un quart de nou del matí, feia una fresca molt agradable. Encara estic tocat muscularment, ja no són agulletes, ara és dolor real, de lesió, als isquios, el soli, el genoll...
Ahir, abans d'agafar l'avió cap a Barcelona, vaig fer una paradeta al Bikila i em vaig comprar uns mitjons d'aquests ortopèdics (Medilast) que t'arriben fins al genoll i que diuen que van tan bé per evitar lesions i per ajudar a curar-les. Ho vaig fer perquè en l'entrenament del matí no anava ni cap enrera: tot eren molèsties que m'impedien córrer còmode. Fins que no vaig arribar a l'hora de rodada no em vaig trobar fi. Una merda. Solució, entregar-me als avenços tecnològics. Avui els he estrenat, la sensació ha estat molt bona, per bé que no fan miracles.
Hem anat fins a la font del teòric km.9, al Ciutat Diagonal. Quan creuàvem la carretera de Vallvidrera hem vist passar el cap de cursa d el'Amistat. En Carlos anava primer, molt destacat per davant del Pablo. Acabaven de fer la part més dura de la pujada, així que imagino que no hi haurà hagut canvis al final. Nosaltres hem anat progressant, des dels 5'15 inicials als 4'30 cap a la meitat, 4'10 al començament de la tornada i un final ràpid (però de només dos quilòmetres) a 3'30. He apretat fort, però sense patir gaire. Me'n vaig amb un bon regust, però també amb la sensació que a Madrid rodo molt més lent que a Barcelona.
Quin plaer arribar a l'aparcament, parar de córrer, mirar la ciutat i adonar-te de què bonica és. El mar al fons, el sol començant a enlairar-se, les noves torres del Forum i l'Agbar, que regalen una nova fotografia...tot plegat em fa recordar que no hi ha res com Barcelona. Sempre ho he sabut, mai no he tingut dubtes, però m'encanta seguir comprovant-ho cada vegada que vinc.
martes, 30 de octubre de 2007
EM COSTA RECUPERAR-ME DE LES MITGES
Dimarts, 30 d'octubre
"Això abans no em passava"...comença a ser una frase massa habitual, com a mínim aquesta temporada. Jo tenia un any bo i un altre de dolent, per culpa de les lesions. Ara, ni m'acabo de lesionar ni acabo d'aconseguir un bon temps. Mentrestant, després de cada cursa estic dos o tres dies que no funciono, que les cames em fan figa, que tinc dolors per tot arreu i que em costa tornar a córrer a ritme.
Fa dos dies que m'arrossego, fent 14/15 kms. Demà m'agradaria fer-ne 18 o 20, però no tinc clar acabar fent-ho. M'agradaria anar a un ritme més viu, però no ho sé. Dijous seré a Barcelona, inicialment tenia la idea d'anar a la Cursa de l'Amistat (grans records, Joan...) però tenint en compte que comença amb una baixada terrible (se surt del castell de Montjuïc i s'arriba al Tibidabo) i que no estic del tot recuperat de la sobrecàrrega al soli, acabaré fent una tirada llarga a les Aigües.
"Això abans no em passava"...comença a ser una frase massa habitual, com a mínim aquesta temporada. Jo tenia un any bo i un altre de dolent, per culpa de les lesions. Ara, ni m'acabo de lesionar ni acabo d'aconseguir un bon temps. Mentrestant, després de cada cursa estic dos o tres dies que no funciono, que les cames em fan figa, que tinc dolors per tot arreu i que em costa tornar a córrer a ritme.
Fa dos dies que m'arrossego, fent 14/15 kms. Demà m'agradaria fer-ne 18 o 20, però no tinc clar acabar fent-ho. M'agradaria anar a un ritme més viu, però no ho sé. Dijous seré a Barcelona, inicialment tenia la idea d'anar a la Cursa de l'Amistat (grans records, Joan...) però tenint en compte que comença amb una baixada terrible (se surt del castell de Montjuïc i s'arriba al Tibidabo) i que no estic del tot recuperat de la sobrecàrrega al soli, acabaré fent una tirada llarga a les Aigües.
domingo, 28 de octubre de 2007
SALVAT, DE MOMENT. VALDEMORO, DUR
Diumenge, 28 d'octubre
Era dijous, el dia després de la tirada llarga, que anava gairebé coixejant. La combinació massatges-gel i córrer sobre terra durant dos dies sencers va funcionar i el soli es va anar curant. Entenc que hauria estat més prudent no anar a Valdemoro a córrer una mitja, lògicament sobre asfalt, i quedar-me a la Casa de Campo rodant suau. Però les bones sensacions i les ganes van poder molt més. Així que m'he tirat a la piscina.
Per telèfon m'havien dit que a Valdemoro hi havia un circuit totalment pla...però ja sabem que ens enganyen sempre. M'hauria d'haver assegurat amb altres fonts, alienes a l'organització, perquè tenia l'alternativa d'anar a la Mitja de Villaverde (Leganés), que, avui sí, m''han assegurat que és menys dura que aquesta. Hi ha molts tobogans, curts però amb un fort pendent, un trenca-cames. De gent no n'hi havia gaire. S'ha format un primer grup de 4 corredors, un altre de dos i un tercer on anàvem 25 tios. M'he trobat molt bé, he anat tirant del grup a estones, com a Mollerussa. Al pas per la primera de les dues voltes ja ens havíem quedat 7 atletes, però allà s'ha trencat el que quedava de grup. Aquest és el moment clau, per a mi: decidir si apretes i forces una mica per mantenir-te amb els que se'n van o anar fent amb els que pateixen. Després d'un intent poc convincent de seguir el viatge endavant, he optat per la segona opció i m'he quedat amb 2 locals i una llebre. M'he recuperat i he agafat el ritme una altra vegada. Al km. 17 he fet un petit canvi i me n'he anat sol. No he pogut enganxar el primer corredor que em precedia, però he gaudit apretant i patint de valent els últims 4.000 metres. Temps final: 1h 17'13", 22" més lent que a Mollerussa, però en unes condicions més complicades. Desena posició...mai m'ha preocupat gaire però sempre motiva una mica. I sensacions bones, força bones. Sap greu perquè no sóc el de l'any passat, però estic lluitant bé.
Si no em lesiono en aquest últim mes, a Donostia hi arribaré amb menys ritme que l'any passat, però més quilòmetres i més competició. No veig la marca per enlloc, però puc lluitar per estar sobre els 2-37.
Era dijous, el dia després de la tirada llarga, que anava gairebé coixejant. La combinació massatges-gel i córrer sobre terra durant dos dies sencers va funcionar i el soli es va anar curant. Entenc que hauria estat més prudent no anar a Valdemoro a córrer una mitja, lògicament sobre asfalt, i quedar-me a la Casa de Campo rodant suau. Però les bones sensacions i les ganes van poder molt més. Així que m'he tirat a la piscina.
Per telèfon m'havien dit que a Valdemoro hi havia un circuit totalment pla...però ja sabem que ens enganyen sempre. M'hauria d'haver assegurat amb altres fonts, alienes a l'organització, perquè tenia l'alternativa d'anar a la Mitja de Villaverde (Leganés), que, avui sí, m''han assegurat que és menys dura que aquesta. Hi ha molts tobogans, curts però amb un fort pendent, un trenca-cames. De gent no n'hi havia gaire. S'ha format un primer grup de 4 corredors, un altre de dos i un tercer on anàvem 25 tios. M'he trobat molt bé, he anat tirant del grup a estones, com a Mollerussa. Al pas per la primera de les dues voltes ja ens havíem quedat 7 atletes, però allà s'ha trencat el que quedava de grup. Aquest és el moment clau, per a mi: decidir si apretes i forces una mica per mantenir-te amb els que se'n van o anar fent amb els que pateixen. Després d'un intent poc convincent de seguir el viatge endavant, he optat per la segona opció i m'he quedat amb 2 locals i una llebre. M'he recuperat i he agafat el ritme una altra vegada. Al km. 17 he fet un petit canvi i me n'he anat sol. No he pogut enganxar el primer corredor que em precedia, però he gaudit apretant i patint de valent els últims 4.000 metres. Temps final: 1h 17'13", 22" més lent que a Mollerussa, però en unes condicions més complicades. Desena posició...mai m'ha preocupat gaire però sempre motiva una mica. I sensacions bones, força bones. Sap greu perquè no sóc el de l'any passat, però estic lluitant bé.
Si no em lesiono en aquest últim mes, a Donostia hi arribaré amb menys ritme que l'any passat, però més quilòmetres i més competició. No veig la marca per enlloc, però puc lluitar per estar sobre els 2-37.
viernes, 26 de octubre de 2007
CATACRAC
Divendres, 26 d'octubre
M'havia avisat la cama esquerra, en diferents punts. Però ha hagut de ser la dreta la que m'ha matat. Just a sota el bessó, no sé com s'anomena el múscul que hi ha, però estava adolorit (fins abans d'ahir creia que eren tiretes). Després dels 27 el dolor va augmentar i avui (13 kms suaus) he hagut de parar un moment. En pujades ho noto més. M'hi aplico gel i m'hi faig massatges. He d'estar molt pendent de l'evolució, però crec que la mitja marató de diumenge l'hauré d'anular (si només fos la mitja de diumenge)...Em temo el pitjor.
M'havia avisat la cama esquerra, en diferents punts. Però ha hagut de ser la dreta la que m'ha matat. Just a sota el bessó, no sé com s'anomena el múscul que hi ha, però estava adolorit (fins abans d'ahir creia que eren tiretes). Després dels 27 el dolor va augmentar i avui (13 kms suaus) he hagut de parar un moment. En pujades ho noto més. M'hi aplico gel i m'hi faig massatges. He d'estar molt pendent de l'evolució, però crec que la mitja marató de diumenge l'hauré d'anular (si només fos la mitja de diumenge)...Em temo el pitjor.
jueves, 25 de octubre de 2007
PRIMERA TIRADA LLARGA
Dijous, 25 d'octubre
M'he anat recuperant de la mitja (tres dies, 43 kms) i avui he fet una tirada llarga. La primera de la temporada. Han estat 27 kms en 1h 56', a dos quarts de vuit del matí. M'he trobat bé, lleuger, àgil...però no he anat ràpid, el ritme l'he volgut mantenir suau. Ara bé, el bessó i els isquios sembla que fan una mica el tonto i em recorda a quan em vaig lesionar fa dues temporades...Per si de cas, a banda d'estirar, m'estic fent massatges a la zona.
Estic més animat que fa unes setmanes. Espero que Mollerussa acabi sent un punt d'inflexió. Amb aquest esperit m'entreno ara mateix i m'intento agafar a alguna cosa. Diumenge vinent torno a córrer una mitja, a Valdemoro. No estic pendent de la marca, no em preocupa M'han dit que és plana, però tenint en compte que hi arribaré havent fet avui els 27, no m'ho agafo com una referència important (està clar que li faré cas només en el cas que aconsegueixi un bon temps...una mica de morro, ho reconec, però les coses són així.)
M'he anat recuperant de la mitja (tres dies, 43 kms) i avui he fet una tirada llarga. La primera de la temporada. Han estat 27 kms en 1h 56', a dos quarts de vuit del matí. M'he trobat bé, lleuger, àgil...però no he anat ràpid, el ritme l'he volgut mantenir suau. Ara bé, el bessó i els isquios sembla que fan una mica el tonto i em recorda a quan em vaig lesionar fa dues temporades...Per si de cas, a banda d'estirar, m'estic fent massatges a la zona.
Estic més animat que fa unes setmanes. Espero que Mollerussa acabi sent un punt d'inflexió. Amb aquest esperit m'entreno ara mateix i m'intento agafar a alguna cosa. Diumenge vinent torno a córrer una mitja, a Valdemoro. No estic pendent de la marca, no em preocupa M'han dit que és plana, però tenint en compte que hi arribaré havent fet avui els 27, no m'ho agafo com una referència important (està clar que li faré cas només en el cas que aconsegueixi un bon temps...una mica de morro, ho reconec, però les coses són així.)
martes, 23 de octubre de 2007
CATORZE A CATORZE, PER RECUPERAR-ME
Dimarts, 23 d'octubre
Després de la Mitja de Móstoles, fa tres setmanes, vaig sumar molts kms en només tres dies, malgrat que tenia múltiples dolors musculars en forma d'agulletes. Em va costar recuperar-me i no vaig córrer a gust fins divendres. Per evitar que es repeteixi, ara he fet 14 kms suaus els dos dies d'aquesta setmana. Tinc una petita sobrecàrrega muscular al bessó de la cama esquerra, a banda dels problemes als isquitibials de la mateixa, que no desapareixen.
És una obvietat, d'acord, però quan miro el calendari m'adono que cada cop queda menys...i ara només 5 setmanes. Des d'abans de l'estiu que ja tenim allotjament i el vol me'l vaig agafar fa un mes. Ara queda un pas més, que és el d'inscriure'm a la cursa. Ho faré en els pròxims dies. Sempre som a temps de fer-nos enrere, però quantes més coses tens, més il.lusió et fa, més et batega el cor, més ganes tens que arribi el moment. Però que tampoc passi massa ràpid, que m'ha de donar temps a pujar un punt més de forma. En dues o tres setmanes hauria d'apropar-me a un nivell òptim.
Després de la Mitja de Móstoles, fa tres setmanes, vaig sumar molts kms en només tres dies, malgrat que tenia múltiples dolors musculars en forma d'agulletes. Em va costar recuperar-me i no vaig córrer a gust fins divendres. Per evitar que es repeteixi, ara he fet 14 kms suaus els dos dies d'aquesta setmana. Tinc una petita sobrecàrrega muscular al bessó de la cama esquerra, a banda dels problemes als isquitibials de la mateixa, que no desapareixen.
És una obvietat, d'acord, però quan miro el calendari m'adono que cada cop queda menys...i ara només 5 setmanes. Des d'abans de l'estiu que ja tenim allotjament i el vol me'l vaig agafar fa un mes. Ara queda un pas més, que és el d'inscriure'm a la cursa. Ho faré en els pròxims dies. Sempre som a temps de fer-nos enrere, però quantes més coses tens, més il.lusió et fa, més et batega el cor, més ganes tens que arribi el moment. Però que tampoc passi massa ràpid, que m'ha de donar temps a pujar un punt més de forma. En dues o tres setmanes hauria d'apropar-me a un nivell òptim.
domingo, 21 de octubre de 2007
MOLLERUSSA, PUNT D'INFLEXIÓ
Diumenge, 21 d'octubre
Punt d'inflexió, o això és el que m'agradaria.. Aquest matí he corregut la Mitja de Mollerussa, deia l'altre dia que em volia treure una espina i, d'una o altra manera, me l'he tret. He arribat el setzè, amb un temps d'1h16'51". No és, ni de bon tros, un gran temps. La temporada passada no vaig córrer cap mitja en aquest temps...sempre més ràpidament. Però després del desastre de Móstoles ja em conformo. La cursa ha estat molt maca, començava a Mollerussa i baixava per una carretera fins a Bellvís. Dic baixava, tot i que no m'he adonat que ho feia fins que m'ha tocat tornar. A l'anada, a 3'30" de mitjana, semblava que volava, que tots els quilòmetres eren curts, etc. Però de tornada m'he adonat que no. Aleshores he passat als 3'45 i lluitant.
No només el ritme ha estat més ràpid, les sensacions també han estat més bones: de sortida m'he integrat en un segon grup que s'ha creat a partir del km.3. M'anava trobant bé i, de tant en tant, tirava de la gent. Però a la sortida de Bellvís la cosa s'ha trencat, i m'he quedat amb dos companys de fuga, un de l'Atletisme de Tarragona i l'altre de l'Aire de Granollers. He patit de valent per aguantar el seu ritme i, de fet, m'anava quedant. Però al km. 18, veient que anaven caient els segons i que no baixaria d'1h17' me l'he jugat i he apretat lleugerament. Me n'he anat, he salvat el crono amb el definitiu 1h16'51 i una satisfacció difícil de creure però que accepto com a tal.
El primer 10.000, de tímida baixada, però baixada al cap i a la fi, l'he fet en 15'10"....un minut i mig menys que en l'únic 10.000 que fet aquesta temporada. El ritme de mitjana dels 21.097 és de 3'39"...un temps que em permet tornar a aspirar a alguna cosa a Donostia. Avui, de ben segur, dormiré més tranquil.
Punt d'inflexió, o això és el que m'agradaria.. Aquest matí he corregut la Mitja de Mollerussa, deia l'altre dia que em volia treure una espina i, d'una o altra manera, me l'he tret. He arribat el setzè, amb un temps d'1h16'51". No és, ni de bon tros, un gran temps. La temporada passada no vaig córrer cap mitja en aquest temps...sempre més ràpidament. Però després del desastre de Móstoles ja em conformo. La cursa ha estat molt maca, començava a Mollerussa i baixava per una carretera fins a Bellvís. Dic baixava, tot i que no m'he adonat que ho feia fins que m'ha tocat tornar. A l'anada, a 3'30" de mitjana, semblava que volava, que tots els quilòmetres eren curts, etc. Però de tornada m'he adonat que no. Aleshores he passat als 3'45 i lluitant.
No només el ritme ha estat més ràpid, les sensacions també han estat més bones: de sortida m'he integrat en un segon grup que s'ha creat a partir del km.3. M'anava trobant bé i, de tant en tant, tirava de la gent. Però a la sortida de Bellvís la cosa s'ha trencat, i m'he quedat amb dos companys de fuga, un de l'Atletisme de Tarragona i l'altre de l'Aire de Granollers. He patit de valent per aguantar el seu ritme i, de fet, m'anava quedant. Però al km. 18, veient que anaven caient els segons i que no baixaria d'1h17' me l'he jugat i he apretat lleugerament. Me n'he anat, he salvat el crono amb el definitiu 1h16'51 i una satisfacció difícil de creure però que accepto com a tal.
El primer 10.000, de tímida baixada, però baixada al cap i a la fi, l'he fet en 15'10"....un minut i mig menys que en l'únic 10.000 que fet aquesta temporada. El ritme de mitjana dels 21.097 és de 3'39"...un temps que em permet tornar a aspirar a alguna cosa a Donostia. Avui, de ben segur, dormiré més tranquil.
viernes, 19 de octubre de 2007
DE BAIXADA I A CREUAR ELS DITS
Divendres, 19 d'octubre
Aquests últims, han estat tres dies suaus en setmana de baixada: 20, 14 i 13 kms, a 4'10-4'20", com faig habitualment. He entrenat sempre a primera hora del matí, sense més problemes que la son i unes molèsties als isquios de la cama esquerra que no em permeten estirar-la bé quan començo a córrer (quan passen uns quilòmetres ja gairebé no sento res...però em fa estar alerta).
Avui marxo cap a Barcelona, torno a tenir un cap de setmana apretadet, i correré demà a les Aigües (grans records!!!)
Aquests últims, han estat tres dies suaus en setmana de baixada: 20, 14 i 13 kms, a 4'10-4'20", com faig habitualment. He entrenat sempre a primera hora del matí, sense més problemes que la son i unes molèsties als isquios de la cama esquerra que no em permeten estirar-la bé quan començo a córrer (quan passen uns quilòmetres ja gairebé no sento res...però em fa estar alerta).
Avui marxo cap a Barcelona, torno a tenir un cap de setmana apretadet, i correré demà a les Aigües (grans records!!!)
miércoles, 17 de octubre de 2007
BAIXA LA MOTIVACIÓ
Dimarts, 17 d'octubre
Deu ser perquè m'exigeixo molt i no me'n surto, però és cert que m'està costant entrenar-me. Ara que estic veient que no arribo, em falten ganes per fer coses ràpides. Surto cada dia, d'acord, però rodo, rodo, rodo i rodo. Ahir, per trencar, vaig fer una volteta ràpida a la Quinta de los Molinos, un parc petit que hi ha per damunt d'Arturo Soria...és una forma de buscar noves referències i satisfer la necessitat de millora que jano trobo a la Casa de Campo o a les curses. En aquest cas concret vaig passar de 4'56 a 4'28...Ooooooh, quina millora!!! Res de res. Ara bé, he superat la fase "d'angoixa" i ara estic assimilant la realitat.
Avui he rodat més ràpidament, 20 quilometrets. Molt bé.
Deu ser perquè m'exigeixo molt i no me'n surto, però és cert que m'està costant entrenar-me. Ara que estic veient que no arribo, em falten ganes per fer coses ràpides. Surto cada dia, d'acord, però rodo, rodo, rodo i rodo. Ahir, per trencar, vaig fer una volteta ràpida a la Quinta de los Molinos, un parc petit que hi ha per damunt d'Arturo Soria...és una forma de buscar noves referències i satisfer la necessitat de millora que jano trobo a la Casa de Campo o a les curses. En aquest cas concret vaig passar de 4'56 a 4'28...Ooooooh, quina millora!!! Res de res. Ara bé, he superat la fase "d'angoixa" i ara estic assimilant la realitat.
Avui he rodat més ràpidament, 20 quilometrets. Molt bé.
lunes, 15 de octubre de 2007
NO NEWS GOOD NEWS? NOT ALWAYS
Dilluns, 15 d'octubre
He estat uns dies sense escriure, no han estat gaires, però deu ser cert que quan les coses no rutllen se'm treuen les ganes d'afrontar la pàgina en blanc. Dijous passat vaig anar cap a la Casa de Campo i en vaig tornar decebut...Hi anava encara amb agulletes de la mitja marató de Móstoles i em posava a córrer abans de les vuit del matí: massa aviat, tot plegat. Vaig aguantar tres voltes, en progressió, sí, però a un ritme que feia riure. Al final de la segona ja vaig decidir que no faria l'entrenament previst, que ho canviaria per una rodada a ritme més o menys exigent. Vaig fer 20 kms. Divendres, dissabte i diumenge vaig fer tirades de 18, 23 i 18 respectivament i, avui, ja em trobo molt millor. He decidit aprofitar que aquest cap de setmana vaig a Barcelona per córrer a Mollerussa. Em vull treure una espina...tot i que intentaré no prendre-m'ho com una cosa definitiva. No estic en forma, no com l'any passat. Ho assumeixo i punt. Però no ho deixo córrer, seguiré intentant-ho i el dia D sortiré a donar-ho tot, a veure si sona la flauta.
De moment, aquesta setmana baixaré de quilòmetres: la passada la vaig tancar amb 132.
He estat uns dies sense escriure, no han estat gaires, però deu ser cert que quan les coses no rutllen se'm treuen les ganes d'afrontar la pàgina en blanc. Dijous passat vaig anar cap a la Casa de Campo i en vaig tornar decebut...Hi anava encara amb agulletes de la mitja marató de Móstoles i em posava a córrer abans de les vuit del matí: massa aviat, tot plegat. Vaig aguantar tres voltes, en progressió, sí, però a un ritme que feia riure. Al final de la segona ja vaig decidir que no faria l'entrenament previst, que ho canviaria per una rodada a ritme més o menys exigent. Vaig fer 20 kms. Divendres, dissabte i diumenge vaig fer tirades de 18, 23 i 18 respectivament i, avui, ja em trobo molt millor. He decidit aprofitar que aquest cap de setmana vaig a Barcelona per córrer a Mollerussa. Em vull treure una espina...tot i que intentaré no prendre-m'ho com una cosa definitiva. No estic en forma, no com l'any passat. Ho assumeixo i punt. Però no ho deixo córrer, seguiré intentant-ho i el dia D sortiré a donar-ho tot, a veure si sona la flauta.
De moment, aquesta setmana baixaré de quilòmetres: la passada la vaig tancar amb 132.
miércoles, 10 de octubre de 2007
VAIG QUEDAR BALDAT
Dimecres, 10 d'octubre
Dilluns no em podia ni moure, 14; ahir vaig entrenar-me a la tarda, 21; aquest matí se m'enganxaven els llençols però m'he escapat per fer una rodadeta, 18. Així ha estat el postcursa, patidor pels múltiples dolors musculars, però l'he pogut superar sense haver-me de quedar parat. Tinc la idea d'anar demà a la Casa de Campo, però encara arrossego cansament i podria acabar-se girant la truita, si els temps que hi faig no m'agraden. La decisió encara no la tinc clara, tinc unes horetes per meditar-la.
Avui he viscut un ensurt important que m'ha fet patir una estona. Pujant cap a Las Rozas, amb en Christian, hem tingut un accident de trànsit. En una d'aquelles retencions, no hem frenat a temps i ens hem empotrat contra el cotxer del davant. El 206 d'en Christian ha quedat trinxat...i ell una mica fotut de les cervicals. Jo ho veia a venir i he parat una mica el cop amb els braços. Afortunadament, no me'n ressenteixo.
Dilluns no em podia ni moure, 14; ahir vaig entrenar-me a la tarda, 21; aquest matí se m'enganxaven els llençols però m'he escapat per fer una rodadeta, 18. Així ha estat el postcursa, patidor pels múltiples dolors musculars, però l'he pogut superar sense haver-me de quedar parat. Tinc la idea d'anar demà a la Casa de Campo, però encara arrossego cansament i podria acabar-se girant la truita, si els temps que hi faig no m'agraden. La decisió encara no la tinc clara, tinc unes horetes per meditar-la.
Avui he viscut un ensurt important que m'ha fet patir una estona. Pujant cap a Las Rozas, amb en Christian, hem tingut un accident de trànsit. En una d'aquelles retencions, no hem frenat a temps i ens hem empotrat contra el cotxer del davant. El 206 d'en Christian ha quedat trinxat...i ell una mica fotut de les cervicals. Jo ho veia a venir i he parat una mica el cop amb els braços. Afortunadament, no me'n ressenteixo.
lunes, 8 de octubre de 2007
MOSTOLES EM FA OBRIR ELS ULLS
Dilluns, 8 d'octubre
Els últims anys m'he trobat amb una circumstància que em va acompanyant al llarg del temps. Temporada si, temporada no, pateixo una lesió. Ara no estic lesionat, però veig que les coses no rutllen, no tant per molèsties musculars (que n'hi ha) com per resultats. Ahir va ser un dia d'aquells en què un s'adona que no. Que no funciona. Mitja Marató de Móstoles, 1h19'05", 27è...però sensacions d'impotència, de no poder seguir a cap dels grups que em van anar passant, de veure com els quilòmetres es fan massa llargs, que vas rondant els 4' en molts casos...Mal rotllo.
1h19 no ho havia fet des de 2004 i era en una pretemporada. Considero que, després de 9 setmanes, les coses m'haurien de sortir millor. I a aquestes alçades no és que tingui pressió pel temps que falta per a Donostia, però sóc conscient que cada cop és més difícil. Aconseguir rebaixar la marca és pràcticament una il.lusió que no s'agafa per enlloc.
Però...Intento agafar-me allà on puc per no donar-me per vençut. Ahir em va costar molt agafar un ritme que em fes sentir còmode i vaig començar a córrer bé a partir del km.9. No em vaig pujar en cap dels trens que em passaven, però en els últims dos kms vaig passar a 4 tios que m'havien deixat enrere una estona abans. Vaig fer un bon final a la pista d'atletisme, tenia forces, tenia cames...
Ara cal que descansi, em recuperi i segueixi intentant-ho. Tard o d'hora alguna cosa hauria de canviar, per a bé. I la lenta evolució dels tests a la Casa de Campo no és suficient: necessito un bon resultat en cursa. En buscaré una altra, necessito recuperar la moral perduda. Seguir endavant.
Els últims anys m'he trobat amb una circumstància que em va acompanyant al llarg del temps. Temporada si, temporada no, pateixo una lesió. Ara no estic lesionat, però veig que les coses no rutllen, no tant per molèsties musculars (que n'hi ha) com per resultats. Ahir va ser un dia d'aquells en què un s'adona que no. Que no funciona. Mitja Marató de Móstoles, 1h19'05", 27è...però sensacions d'impotència, de no poder seguir a cap dels grups que em van anar passant, de veure com els quilòmetres es fan massa llargs, que vas rondant els 4' en molts casos...Mal rotllo.
1h19 no ho havia fet des de 2004 i era en una pretemporada. Considero que, després de 9 setmanes, les coses m'haurien de sortir millor. I a aquestes alçades no és que tingui pressió pel temps que falta per a Donostia, però sóc conscient que cada cop és més difícil. Aconseguir rebaixar la marca és pràcticament una il.lusió que no s'agafa per enlloc.
Però...Intento agafar-me allà on puc per no donar-me per vençut. Ahir em va costar molt agafar un ritme que em fes sentir còmode i vaig començar a córrer bé a partir del km.9. No em vaig pujar en cap dels trens que em passaven, però en els últims dos kms vaig passar a 4 tios que m'havien deixat enrere una estona abans. Vaig fer un bon final a la pista d'atletisme, tenia forces, tenia cames...
Ara cal que descansi, em recuperi i segueixi intentant-ho. Tard o d'hora alguna cosa hauria de canviar, per a bé. I la lenta evolució dels tests a la Casa de Campo no és suficient: necessito un bon resultat en cursa. En buscaré una altra, necessito recuperar la moral perduda. Seguir endavant.
viernes, 5 de octubre de 2007
CANVIS DE RITME
Divendres, 5 d'octubre
Tres dies tranquil.lets els que he passat. En una setmana de baixada o en una setmana de cursa, la rebaixa de quilòmetres s'agraeix. Feia tants dies que estava corrent 18, 20 o més kms, que estar-ne fent 15 o 16 és un relax total. Avui he anat a un altre parc, la "Quinta de los Molinos": és a un quart d'hora de casa i està molt bé perquè té pujades i baixades. Anys enrere hi anava sovint, però ho vaig deixar. Els únics canvis de ritme, en forma de fartlek, que vaig fer la temporada passada, els vaig fer allà...Avui, no ha estat un fartlek, però he fet una volta curta ràpida: 4'56. Ja tinc una nova referència, que espero que m'animi a intentar superar-me i fer alguns canvis de ritme exigents, que sempre vénen bé.
Tres dies tranquil.lets els que he passat. En una setmana de baixada o en una setmana de cursa, la rebaixa de quilòmetres s'agraeix. Feia tants dies que estava corrent 18, 20 o més kms, que estar-ne fent 15 o 16 és un relax total. Avui he anat a un altre parc, la "Quinta de los Molinos": és a un quart d'hora de casa i està molt bé perquè té pujades i baixades. Anys enrere hi anava sovint, però ho vaig deixar. Els únics canvis de ritme, en forma de fartlek, que vaig fer la temporada passada, els vaig fer allà...Avui, no ha estat un fartlek, però he fet una volta curta ràpida: 4'56. Ja tinc una nova referència, que espero que m'animi a intentar superar-me i fer alguns canvis de ritme exigents, que sempre vénen bé.
miércoles, 3 de octubre de 2007
ENTRENAMENTS SOTA LA PLUJA
Dimecres, 3 d'octubre
Arriba el mes d'octubre i ho fa amb una bona colla de núvols carregats, que deixen anar aigua sense parar. Això és el que està passant des de dilluns. Al començament és força molest, un està acostumat a córrer amb la calor de l'estiu, buscant la fresca del matí, i de cop i volta es troba amb un aiguat rere un altre. Sona el desperatdor a primera hora del matí, aixeques la persiana, veus que no para de ploure i ajornes la sortida al carrer. Busques una estona en què no plogui i comences a canviar la dinàmica dels entrenaments. Però passen els dies i t'adones que no pots seguir d'aquesta manera. La decisió la vaig prendre ahir, justament ahir que havia de fer 21 kms. Vaig arribar a casa xop de dalt a baix. Com a mínim em queda la satisfacció d'haver fet la feina. D'aquí a uns dies, quan m'hi hagi acostumat, ja no serà tan problema. Però això serà d'aquí a uns dies...avui encara no he sortit: em fa un pal!!!
Arriba el mes d'octubre i ho fa amb una bona colla de núvols carregats, que deixen anar aigua sense parar. Això és el que està passant des de dilluns. Al començament és força molest, un està acostumat a córrer amb la calor de l'estiu, buscant la fresca del matí, i de cop i volta es troba amb un aiguat rere un altre. Sona el desperatdor a primera hora del matí, aixeques la persiana, veus que no para de ploure i ajornes la sortida al carrer. Busques una estona en què no plogui i comences a canviar la dinàmica dels entrenaments. Però passen els dies i t'adones que no pots seguir d'aquesta manera. La decisió la vaig prendre ahir, justament ahir que havia de fer 21 kms. Vaig arribar a casa xop de dalt a baix. Com a mínim em queda la satisfacció d'haver fet la feina. D'aquí a uns dies, quan m'hi hagi acostumat, ja no serà tan problema. Però això serà d'aquí a uns dies...avui encara no he sortit: em fa un pal!!!
lunes, 1 de octubre de 2007
A MIG CAMÍ
Dilluns, 1 d'octubre
Fa vuit setmanes que vaig tornar de vacances i vaig començar a entrenar. Falten viut setmanes per a la marató. Vaig començar de zero i això ha estat una rèmora que he anat arrossegant. Ara sembla que començo a estar fi, tot i que diria que vaig dues setmanes endarrerit. Ahir vaig tancar la setmana amb 130 kms i avui he iniciat el compte enrere de Móstoles amb 12 quilometrets suaus.
Ahir vaig esmorzar amb el rècord del Gebre aconseguit a Berlín. Una autèntica passada...42 kms a 2'57!!! Què lluny que queda, no? L'admiro.
Fa vuit setmanes que vaig tornar de vacances i vaig començar a entrenar. Falten viut setmanes per a la marató. Vaig començar de zero i això ha estat una rèmora que he anat arrossegant. Ara sembla que començo a estar fi, tot i que diria que vaig dues setmanes endarrerit. Ahir vaig tancar la setmana amb 130 kms i avui he iniciat el compte enrere de Móstoles amb 12 quilometrets suaus.
Ahir vaig esmorzar amb el rècord del Gebre aconseguit a Berlín. Una autèntica passada...42 kms a 2'57!!! Què lluny que queda, no? L'admiro.
sábado, 29 de septiembre de 2007
MOLT BÉ, MOLT BÉ, MOLT BÉ
Dissabte, 29 de setembre
Vinc de la Casa de Campo. Vinc animat. Vinc content. No he mirat encara la llibreta d'entrenaments, potser quan ho faci segur que se'm baixa aquest estat d'ànim. Però el cas és que ara estic en un punt molt bo. 5 voltes, progressió bona, constant: 16'11, 15'45, 15'29, 15'25 i 15'09. He començat molt còmode, una mica més viu que l'últim dia. En la segona volta m'he hagut de frenar una mica perquè m'embalava (tenia moltes ganes de començar a lluitar). La tercera i quarta volta les he gaudit molt, han estat gairebé iguals, anava a un ritme bo, però no patia gens. I l'última, ha estat la més difícil. A partir del segon quilòmetre m'ha vingut a visitar el temut flat i he patit de valent: 3'47, 3'53, 3'52 i 3'35. L'últim km m'he entregat a fons, a passat a ser el més ràpid que he fet (en entrenaments) en tota la temporada.
He baixat la mitjana a 3'53"9, més de 4" més ràpid que la setmana passada i havent fetuna volta més. Amb aquests números no hauria de poder anar enlloc, però simplement són una referència que compta, només, a la Casa de Campo (circuit amb canvis de desnivell constants).
Ara toca reposar, demà fer una rodada lleugereta de recuperació i començar a pensar en Móstoles, la mitja. Baixaré de quilòmetres per no arribar carregat i confia començar a apropar-me una mica a l'estat de forma que estic buscant. De moment, sembla que vaig per bon camí.
Vinc de la Casa de Campo. Vinc animat. Vinc content. No he mirat encara la llibreta d'entrenaments, potser quan ho faci segur que se'm baixa aquest estat d'ànim. Però el cas és que ara estic en un punt molt bo. 5 voltes, progressió bona, constant: 16'11, 15'45, 15'29, 15'25 i 15'09. He començat molt còmode, una mica més viu que l'últim dia. En la segona volta m'he hagut de frenar una mica perquè m'embalava (tenia moltes ganes de començar a lluitar). La tercera i quarta volta les he gaudit molt, han estat gairebé iguals, anava a un ritme bo, però no patia gens. I l'última, ha estat la més difícil. A partir del segon quilòmetre m'ha vingut a visitar el temut flat i he patit de valent: 3'47, 3'53, 3'52 i 3'35. L'últim km m'he entregat a fons, a passat a ser el més ràpid que he fet (en entrenaments) en tota la temporada.
He baixat la mitjana a 3'53"9, més de 4" més ràpid que la setmana passada i havent fetuna volta més. Amb aquests números no hauria de poder anar enlloc, però simplement són una referència que compta, només, a la Casa de Campo (circuit amb canvis de desnivell constants).
Ara toca reposar, demà fer una rodada lleugereta de recuperació i començar a pensar en Móstoles, la mitja. Baixaré de quilòmetres per no arribar carregat i confia començar a apropar-me una mica a l'estat de forma que estic buscant. De moment, sembla que vaig per bon camí.
miércoles, 26 de septiembre de 2007
M'HE REFREDAT?
Dimecres, 26 de setembre
No sé si és una obsessió o m'hauré referdat. De moment no em trobo malament, però em sembla que dilluns vaig agafar fred. Els últims dies han baixat les temperatures i podria ser que m'hagi agafat desprevingut (a mi?). El cas és que segueixo corrent, no només no he parat sinó que ahir vaig fer 26 kms (avui, més cansat, només 12)...i sento que estic a punt d'enganxar-ne una de bona. Confio haver-me adonat a temps. Res de begudes fredes, llet calenta per esmorzar, camamilla abans d'anar a dormir i una mica més tapat, tant per anar a entrenar-me com per sortir a treballar.
Dels 26 d'ahir n'estic molt content. Vaig començar lentament, però vaig anar augmentant de ritme progressivament. A partir dels tres quarts d'hora vaig sentir com una xispa que s'encenia i vaig anar més ràpid. Sensacional.
Celebro que, tot i que sigui de forma anònima, et vagis animant a escriure. Gràcies a tu també.
No sé si és una obsessió o m'hauré referdat. De moment no em trobo malament, però em sembla que dilluns vaig agafar fred. Els últims dies han baixat les temperatures i podria ser que m'hagi agafat desprevingut (a mi?). El cas és que segueixo corrent, no només no he parat sinó que ahir vaig fer 26 kms (avui, més cansat, només 12)...i sento que estic a punt d'enganxar-ne una de bona. Confio haver-me adonat a temps. Res de begudes fredes, llet calenta per esmorzar, camamilla abans d'anar a dormir i una mica més tapat, tant per anar a entrenar-me com per sortir a treballar.
Dels 26 d'ahir n'estic molt content. Vaig començar lentament, però vaig anar augmentant de ritme progressivament. A partir dels tres quarts d'hora vaig sentir com una xispa que s'encenia i vaig anar més ràpid. Sensacional.
Celebro que, tot i que sigui de forma anònima, et vagis animant a escriure. Gràcies a tu també.
lunes, 24 de septiembre de 2007
ARA, QUILOMETRADA
Dilluns, 24 de setembre
Dia de la Mercè...però a Madrid no se celebra, així que treballem en la distància. Avui comença la setmana número 9, en el compte enrere. Falten dos mesos justos per a la gran fita i fa un munt de setmanes que augmento el número de quilòmetres, sense pausa. Aquesta que comença serà l'última. No sé quants en sortiran, a prop dels 130, segur. La següent baixaré una miqueta per afrontar una altra cursa, més seriosa: la mitja marató de Móstoles. Tal i com estic ara, firmaria 1-17'00", per seguir la progressió...tot i que seria la pitjor mitja dels últims anys. M'hi hauré d'anar acostumant.
Aquest matí he sortit ben aviat i n'he fet 18. No tinc les cames gaire garratibades...o menys del que podria esperar, així que la bona recuperació em permet passar pàgina ràpidament. S'agraeixen els ànims, Eduard.
Dia de la Mercè...però a Madrid no se celebra, així que treballem en la distància. Avui comença la setmana número 9, en el compte enrere. Falten dos mesos justos per a la gran fita i fa un munt de setmanes que augmento el número de quilòmetres, sense pausa. Aquesta que comença serà l'última. No sé quants en sortiran, a prop dels 130, segur. La següent baixaré una miqueta per afrontar una altra cursa, més seriosa: la mitja marató de Móstoles. Tal i com estic ara, firmaria 1-17'00", per seguir la progressió...tot i que seria la pitjor mitja dels últims anys. M'hi hauré d'anar acostumant.
Aquest matí he sortit ben aviat i n'he fet 18. No tinc les cames gaire garratibades...o menys del que podria esperar, així que la bona recuperació em permet passar pàgina ràpidament. S'agraeixen els ànims, Eduard.
domingo, 23 de septiembre de 2007
COMENÇA LA FESTA
Diumenge, 23 de setembre
No sé si toca estar trist o estar content, decebut o satisfet. Tot just arribo de córrer el primer 10.000 de la temporada, a Las Rozas. He fet 36'42...feia temps que en una cursa no em sortia una marca tan dolenta, però tanmateix és el millor dia des que he començat a entrenar per Donostia'07. He anat a 3'40" de mitjana, un ritme que no havia estat capaç de mantenir en cap entrenament i, a més, el recorregut era ple de tobogans.
He començat amb força, animat, però al final del primer quilòmetre ja he vist que aquell no era el meu ritme. He afluixat, mantenint-me sempre entre els 20-25 primers, i quan he passat pel km.8 m'he començat a sentir bé. L'últim mil ha sortit a 3'28 (segueixo millorant el parcial), però no he estat capaç de superar ningú a l'sprint final (mal senyal...sempre acostuma a caure alguna víctima).
En resum, que si m'he ficat en aquesta avenutra serà per alguna cosa. Sóc patidor de mena i no em rendeixo fàcilment. Amb aquesta marca no arribo enlloc, però com a mínim em queda la satisfacció de saber que JA TINC EL RITME. Ara em falta continuar 32 kms. més. Comença la festa!!!
No sé si toca estar trist o estar content, decebut o satisfet. Tot just arribo de córrer el primer 10.000 de la temporada, a Las Rozas. He fet 36'42...feia temps que en una cursa no em sortia una marca tan dolenta, però tanmateix és el millor dia des que he començat a entrenar per Donostia'07. He anat a 3'40" de mitjana, un ritme que no havia estat capaç de mantenir en cap entrenament i, a més, el recorregut era ple de tobogans.
He començat amb força, animat, però al final del primer quilòmetre ja he vist que aquell no era el meu ritme. He afluixat, mantenint-me sempre entre els 20-25 primers, i quan he passat pel km.8 m'he començat a sentir bé. L'últim mil ha sortit a 3'28 (segueixo millorant el parcial), però no he estat capaç de superar ningú a l'sprint final (mal senyal...sempre acostuma a caure alguna víctima).
En resum, que si m'he ficat en aquesta avenutra serà per alguna cosa. Sóc patidor de mena i no em rendeixo fàcilment. Amb aquesta marca no arribo enlloc, però com a mínim em queda la satisfacció de saber que JA TINC EL RITME. Ara em falta continuar 32 kms. més. Comença la festa!!!
viernes, 21 de septiembre de 2007
SENSE DESCANS
Divendres, 21 de setembre
Dos dies, dos, de 21. Suau ahir i menys suau avui. Al final he fet un mil a 3'37" (sense morir-me...i això que és un mil llarg), així que he quedat content, que és el que importa. Ja m'he inscrit a la cursa de diumenge, però no en sé el perfil: confio que no hi hagi gaires canvis de ritme i pugui fer un temps digne.
Demà baixaré quilòmetres 14 o 15, així que tancaré la setmana havent corregut els set dies. Els 10 de dimarts suposen un descans actiu, que no el noten les cames però que suma. Dimecres, a la tarda, vaig anar al fisio, a descarregar les cames. Va ser fantàstic, em va deixar de conya. Em va treure les botifarres que se'm començaven a dibuixar a les cames i ja torno a tenir una musculatura normal.
Dos dies, dos, de 21. Suau ahir i menys suau avui. Al final he fet un mil a 3'37" (sense morir-me...i això que és un mil llarg), així que he quedat content, que és el que importa. Ja m'he inscrit a la cursa de diumenge, però no en sé el perfil: confio que no hi hagi gaires canvis de ritme i pugui fer un temps digne.
Demà baixaré quilòmetres 14 o 15, així que tancaré la setmana havent corregut els set dies. Els 10 de dimarts suposen un descans actiu, que no el noten les cames però que suma. Dimecres, a la tarda, vaig anar al fisio, a descarregar les cames. Va ser fantàstic, em va deixar de conya. Em va treure les botifarres que se'm començaven a dibuixar a les cames i ja torno a tenir una musculatura normal.
miércoles, 19 de septiembre de 2007
DEIXAR DE DORMIR PER COMENÇAR A SOMIAR
Dimecres, 19 de setembre
Falten 10 setmanes per a la marató. El compte enrere segueix avançant de forma imparable. Buscava una cursa i aquest cap de setmana, per fi, debutaré. Hi ha un 10.000 a Las Rozas que em servirà com a primera pedra de toc. Mentrestant, i com feia temps que no anava a fer un test a la Casa de Campo, avui m'hi he apropat. Mai hi vaig entre setmana (m'agrada córrer de bon matí i l'horari de feina em fa difícil l'operació d'agafar el cotxe i creuar Madrid dues vegades...) però les ganes de no deixar passar una altra setmana m'han fet matinar: a les 6:45 sonava el despertador. L'últim dia que hi vaig anar vaig fer 3 voltes (de 4kms) massa pendent de les referències anteriors.
Avui he fet 20 kms. He sortit més tranquil, volia millorar les sensacions i fer una progressió, en les 4 voltes (16'33"-15'54"-15'49"-15'27" [3'53-3'52-3'58-3'43]). Vaig a més, em sento més còmode que fa tres setmanes. L'última volta, a 3'51 de mitjana, em motiva, convida a somiar. Ara no és moment de pensar en si a la marató he d'anar a 3'40 durant tants quilòmetres. Ara és moment de veure que, a poc a poc, les coses van sortint. He dormit poques hores, però segur que aquesta nit, el descans serà més reparador que habitualment. Encara no està prohibit somiar, oi?
Falten 10 setmanes per a la marató. El compte enrere segueix avançant de forma imparable. Buscava una cursa i aquest cap de setmana, per fi, debutaré. Hi ha un 10.000 a Las Rozas que em servirà com a primera pedra de toc. Mentrestant, i com feia temps que no anava a fer un test a la Casa de Campo, avui m'hi he apropat. Mai hi vaig entre setmana (m'agrada córrer de bon matí i l'horari de feina em fa difícil l'operació d'agafar el cotxe i creuar Madrid dues vegades...) però les ganes de no deixar passar una altra setmana m'han fet matinar: a les 6:45 sonava el despertador. L'últim dia que hi vaig anar vaig fer 3 voltes (de 4kms) massa pendent de les referències anteriors.
Avui he fet 20 kms. He sortit més tranquil, volia millorar les sensacions i fer una progressió, en les 4 voltes (16'33"-15'54"-15'49"-15'27" [3'53-3'52-3'58-3'43]). Vaig a més, em sento més còmode que fa tres setmanes. L'última volta, a 3'51 de mitjana, em motiva, convida a somiar. Ara no és moment de pensar en si a la marató he d'anar a 3'40 durant tants quilòmetres. Ara és moment de veure que, a poc a poc, les coses van sortint. He dormit poques hores, però segur que aquesta nit, el descans serà més reparador que habitualment. Encara no està prohibit somiar, oi?
lunes, 17 de septiembre de 2007
EL MÉS RÀPID
Dilluns, 17 de setembre
Aquest cap de setmana el vaig passar a Barcelona. Sempre que hi vaig acabo patint un desgavell d'horaris: veig gent amb qui no estic habitualment i tot s'acaba allargant més del compte...a més del trajecte, que el vaig fer en cotxe (a l'anada, sortia a les 22:30!!! i s'hi han d'afegir un mínim de 5 horetes). Però el cas és que diumenge vaig pujar a les Aigües, on feia temps que no corria. Hi vaig anar a fer 20 kms i vaig coincidir, durant 10, amb el Prats. Les diferències entre córrer sol i fer-ho amb gent es perceben ràpidament quan canvies els teus hàbits: en el meu cas, córrer amb un tio com ell, que tira moltíssim, em va fer posar-me les piles. Anava cansat i forçat, però vaig mantenir la progressió gairebé en cada km. Els últims els vam fer per sota de quatre minuts i el darrer de tots em va sorprendre amb un 3'36". En qualsevol altra ocasió no li donaria importància, però resulta que, ara per ara, és el quilòmetre més ràpid que faig en tota la temporada. Fins ara tenia comptabilitzat un 3'43 a la Casa de Campo. Ahir vaig patir i em vaig entregar. Vaig veure que no sóc el mateix, però també veig que l'evolució segueix el seu curs.
Una altra reflexió però, és que si he hagut de suar de valent per aconseguir un "meritori" 3'36" en un trist quilòmetre, què em queda encara per aconseguir anar, durant 42 kms, a un ritme només 5 segons més lent? La meva marca actual, 2-35-58, equival a anar a 3'42...i la idea és (era...) (no, no, no, encara és) anar més ràpid que aleshores. On m'agafo? M'estic enganyant a mi mateix? He de començar a assumir que no ho aconseguiré?
No.
Rotundament, no.
Aquest cap de setmana el vaig passar a Barcelona. Sempre que hi vaig acabo patint un desgavell d'horaris: veig gent amb qui no estic habitualment i tot s'acaba allargant més del compte...a més del trajecte, que el vaig fer en cotxe (a l'anada, sortia a les 22:30!!! i s'hi han d'afegir un mínim de 5 horetes). Però el cas és que diumenge vaig pujar a les Aigües, on feia temps que no corria. Hi vaig anar a fer 20 kms i vaig coincidir, durant 10, amb el Prats. Les diferències entre córrer sol i fer-ho amb gent es perceben ràpidament quan canvies els teus hàbits: en el meu cas, córrer amb un tio com ell, que tira moltíssim, em va fer posar-me les piles. Anava cansat i forçat, però vaig mantenir la progressió gairebé en cada km. Els últims els vam fer per sota de quatre minuts i el darrer de tots em va sorprendre amb un 3'36". En qualsevol altra ocasió no li donaria importància, però resulta que, ara per ara, és el quilòmetre més ràpid que faig en tota la temporada. Fins ara tenia comptabilitzat un 3'43 a la Casa de Campo. Ahir vaig patir i em vaig entregar. Vaig veure que no sóc el mateix, però també veig que l'evolució segueix el seu curs.
Una altra reflexió però, és que si he hagut de suar de valent per aconseguir un "meritori" 3'36" en un trist quilòmetre, què em queda encara per aconseguir anar, durant 42 kms, a un ritme només 5 segons més lent? La meva marca actual, 2-35-58, equival a anar a 3'42...i la idea és (era...) (no, no, no, encara és) anar més ràpid que aleshores. On m'agafo? M'estic enganyant a mi mateix? He de començar a assumir que no ho aconseguiré?
No.
Rotundament, no.
viernes, 14 de septiembre de 2007
98 EN 5
Divendres, 14 de setembre
Aniré lent, d'acord, però no ho sé perquè no em poso a prova. Tot i això, estic convençut que he experimentat una bona evolució. Bufo, bufo molt, però assimilo millor els quilòmetres. Si miro cap enrere m'adono que fa un mes era impossible imaginar córrer tanta estona com ho estic fent. En els cinc dies d'aquesta setmana ja sumo 98 kms!!! I estic content, és clar. Però no sé si m'estaré obsessionant amb les curses, però em comença a preocupar el fet que, per una cosa o per una altra, no estic competint.
Aniré lent, d'acord, però no ho sé perquè no em poso a prova. Tot i això, estic convençut que he experimentat una bona evolució. Bufo, bufo molt, però assimilo millor els quilòmetres. Si miro cap enrere m'adono que fa un mes era impossible imaginar córrer tanta estona com ho estic fent. En els cinc dies d'aquesta setmana ja sumo 98 kms!!! I estic content, és clar. Però no sé si m'estaré obsessionant amb les curses, però em comença a preocupar el fet que, per una cosa o per una altra, no estic competint.
miércoles, 12 de septiembre de 2007
DIES BONS, DIES DOLENTS...AVUI
Dimecres, 12 de setembre
A tots ens passa, que tenim dies bons, dies dolents i dies que ni volem recordar. Avui podria dir que és un dels d'aquest últim grup. De fet fa uns dies que les coses no rutllen com voldria. Quan em trobo en situacions d'aquest tipus és quan més valoro la sort que tinc de córrer. Em vesteixo d'esport, em calço les bambes, surto de casa i em poso a córrer. Sense pensar en res, però pensant en tot. Corro, suo, em canso, m'esgoto, augmento el ritme sense adonar-me'n, arribo. Els ànims han canviat.
No són matemàtiques, és clar, però ajuda bastant. Aquest matí m'he aixecat tard, però no he volgut aparcar la suada, no fos cas que després se m'emboliqués la jornada. Així que me n'he anat a córrer: 20 quilòmetres. Ahir en vaig fer 21, tot i que en dues sessions (matí i tarda). No ho faig habitualment. Sumo 59 kms en tres dies, més ben alimentat però mal descansat. Espero anar recuperant la son perduda.
A tots ens passa, que tenim dies bons, dies dolents i dies que ni volem recordar. Avui podria dir que és un dels d'aquest últim grup. De fet fa uns dies que les coses no rutllen com voldria. Quan em trobo en situacions d'aquest tipus és quan més valoro la sort que tinc de córrer. Em vesteixo d'esport, em calço les bambes, surto de casa i em poso a córrer. Sense pensar en res, però pensant en tot. Corro, suo, em canso, m'esgoto, augmento el ritme sense adonar-me'n, arribo. Els ànims han canviat.
No són matemàtiques, és clar, però ajuda bastant. Aquest matí m'he aixecat tard, però no he volgut aparcar la suada, no fos cas que després se m'emboliqués la jornada. Així que me n'he anat a córrer: 20 quilòmetres. Ahir en vaig fer 21, tot i que en dues sessions (matí i tarda). No ho faig habitualment. Sumo 59 kms en tres dies, més ben alimentat però mal descansat. Espero anar recuperant la son perduda.
lunes, 10 de septiembre de 2007
MENJAR DE TOT, O NO
Dilluns, 10 de setembre
Jo sóc d'aquells que mai s'ha preocupat per l'alimentació. Tinc la sort (com a mínim l'he tingut fins ara...cada cop menys) que no m'engreixo amb facilitat, però reconec que menjo fatal. Menjo el que m'agrada, tot i que no sempre és el més adequat: patates fregides, canapès, pizzes, croissants de xocolata o crema, pastissos, gelats...Podria seguir i no acabaria (o ho faria per anar al supermercat a buscar alguna porqueria). El cas és que intento posar-me les piles i, a poc a poc, crec que ho vaig aconseguint.
Vaig començar amb el pol.len, barrejat amb la llet. Ara he apostat pel llevat de cervesa (què n'és de dolent!!!) i la sèmola de blat, pels matins. He reduït la ingesta de pastisseria industrial (reduir, no eliminar, això és impossible) i augmentat la de cereals i verdures. De carn, sempre n'he menjat, però el peix segueixo sense tastar-lo.
El cas és que m'estic llegint un llibre que recomano a tothom que vulgui començar a cuidar-se mínimament (una cosa és llegir-se'l i una altra seguir els consells fil per randa): La Guia de Nutrició per a maratonians, de Nancy Clark. Pastanagues, espinacs, kiwis i nous ja formen part de la meva dieta. Però tot procés requereix temps, així que vaig ampliant el meu espectre d'alimentació sana paulatinament.
Mentre no ho aconsegueixo intento seguir entrenant, que és el que, a la llarga, em pot portar a obtenir els 2-34/35 desitjats. Ahir vaig fer 19 kms i vaig tancar la setmana amb 115; avui he iniciat ronda amb 18 més. Ha començat la setmana 11 i voldria pujar a 120. Per una cosa o una altra, segueixo sense cursa a la vista. Intento no amoïnar-me.
Jo sóc d'aquells que mai s'ha preocupat per l'alimentació. Tinc la sort (com a mínim l'he tingut fins ara...cada cop menys) que no m'engreixo amb facilitat, però reconec que menjo fatal. Menjo el que m'agrada, tot i que no sempre és el més adequat: patates fregides, canapès, pizzes, croissants de xocolata o crema, pastissos, gelats...Podria seguir i no acabaria (o ho faria per anar al supermercat a buscar alguna porqueria). El cas és que intento posar-me les piles i, a poc a poc, crec que ho vaig aconseguint.
Vaig començar amb el pol.len, barrejat amb la llet. Ara he apostat pel llevat de cervesa (què n'és de dolent!!!) i la sèmola de blat, pels matins. He reduït la ingesta de pastisseria industrial (reduir, no eliminar, això és impossible) i augmentat la de cereals i verdures. De carn, sempre n'he menjat, però el peix segueixo sense tastar-lo.
El cas és que m'estic llegint un llibre que recomano a tothom que vulgui començar a cuidar-se mínimament (una cosa és llegir-se'l i una altra seguir els consells fil per randa): La Guia de Nutrició per a maratonians, de Nancy Clark. Pastanagues, espinacs, kiwis i nous ja formen part de la meva dieta. Però tot procés requereix temps, així que vaig ampliant el meu espectre d'alimentació sana paulatinament.
Mentre no ho aconsegueixo intento seguir entrenant, que és el que, a la llarga, em pot portar a obtenir els 2-34/35 desitjats. Ahir vaig fer 19 kms i vaig tancar la setmana amb 115; avui he iniciat ronda amb 18 més. Ha començat la setmana 11 i voldria pujar a 120. Per una cosa o una altra, segueixo sense cursa a la vista. Intento no amoïnar-me.
domingo, 9 de septiembre de 2007
TOT NO ES POT FER
Diumenge, 9 de setembre
En unes hores tancaré la setmana, només em falta l'entrenament d'aquesta tarda, en què hauria de fer 19 o 20 kms. Però els últims dies han estat difícils, llargs i pesats. La visita d'amics de Barcelona fa que, poc o molt, hagis de canviar horaris i sortir. El que gairebé ja no recordava és això de sortir fins molt tard. Va ser la nit de divendres, quan només vaig dormir tres horetes. L'endemà dissabte costava posar-se en moviment: primer per treballar i després per no cedir davant de la son i el cansament i seguir els entrenaments. Ho ho vaig fer tot, m'agraden aquest tipus de "sacrificis". Reconec, però que no es pot fer tot. El dia de descans l'hauria d'haver deixat per al cap de setmana. Ahir vaig dormir les mves set horetes i avui torno a estar amb forces. El que passa és que s'acaba la setmana i, a partir de demà en comença una altra en què seguiré augmentant el quilometratge, és a dir, tampoc serà senzill. Aquesta evolució la mantindré encara dues setmanetes més i aleshores faré una primera baixada.
En unes hores tancaré la setmana, només em falta l'entrenament d'aquesta tarda, en què hauria de fer 19 o 20 kms. Però els últims dies han estat difícils, llargs i pesats. La visita d'amics de Barcelona fa que, poc o molt, hagis de canviar horaris i sortir. El que gairebé ja no recordava és això de sortir fins molt tard. Va ser la nit de divendres, quan només vaig dormir tres horetes. L'endemà dissabte costava posar-se en moviment: primer per treballar i després per no cedir davant de la son i el cansament i seguir els entrenaments. Ho ho vaig fer tot, m'agraden aquest tipus de "sacrificis". Reconec, però que no es pot fer tot. El dia de descans l'hauria d'haver deixat per al cap de setmana. Ahir vaig dormir les mves set horetes i avui torno a estar amb forces. El que passa és que s'acaba la setmana i, a partir de demà en comença una altra en què seguiré augmentant el quilometratge, és a dir, tampoc serà senzill. Aquesta evolució la mantindré encara dues setmanetes més i aleshores faré una primera baixada.
jueves, 6 de septiembre de 2007
UNA MITJA MARATÓ
Dijous, 6 de setembre
Això és el que he fet avui: un senyor entrenament de 21 kms. Els primers divuit els hauré fet a 4'25, però al final he apretat i crec que els últims tres els he fet per sota de 4'. Ho necessitava. Sé que no estic ràpid, sé que quan faig tests no en surto satisfet ni content, perquè no estic prou en forma. Però també sé que quan m'he ficat a la dutxa, després de la suada, m'he sentit molt, molt, molt bé. Moltíssim. No em trobo especialment cansat. Vaig amb una mica de son endarrerida, que intentaré anar recuperant als migdies, però em trobo molt millor que la setmana passada i que l'anterior.
Segueixo pensant que vull una cursa, que necessito fer alguna cursa, ritme de competició. M'agradaria arribar a Sant Sebastià amb un mínim de 5 curses a les cames. Així que m'hauré de posar les piles...quan tingui un forat en cap de setmana.
Aquest, de moment, sembla impossible. La cursa més propera és a 50 kms...i em toca treballar.
Això és el que he fet avui: un senyor entrenament de 21 kms. Els primers divuit els hauré fet a 4'25, però al final he apretat i crec que els últims tres els he fet per sota de 4'. Ho necessitava. Sé que no estic ràpid, sé que quan faig tests no en surto satisfet ni content, perquè no estic prou en forma. Però també sé que quan m'he ficat a la dutxa, després de la suada, m'he sentit molt, molt, molt bé. Moltíssim. No em trobo especialment cansat. Vaig amb una mica de son endarrerida, que intentaré anar recuperant als migdies, però em trobo molt millor que la setmana passada i que l'anterior.
Segueixo pensant que vull una cursa, que necessito fer alguna cursa, ritme de competició. M'agradaria arribar a Sant Sebastià amb un mínim de 5 curses a les cames. Així que m'hauré de posar les piles...quan tingui un forat en cap de setmana.
Aquest, de moment, sembla impossible. La cursa més propera és a 50 kms...i em toca treballar.
miércoles, 5 de septiembre de 2007
MATINA QUE MATINARÀS
Dimecres, 5 de setembre
Mai he estat d'aquells que es queden enganxats als llençols. Matinar és bo, diuen que un entrenament fet a primera hora del matí s'assimila millor que un a mitja tarda...però entre poc i massa. Avui m'he passat. Les circumstàncies m'han fet llevar-me a les 6 del matí per sortir a córrer un quart d'hora més tard. Ara són dos quarts de tres de la tarda i, lògicament, em moro de son. A més, avui no podré fer migdiada. Tot i això, el fet d'haver fet aquest "sacrifici" em deixa completament satisfet. Matinar també és un indicador del bon camí en què em trobo, de la implicació en el projecte (faltaria més, no?).
La jornada ha estat de 19 kms, els primers sota la foscor de la nit, els últims amb la llum de l'albada. Ha estat bonic. Tot i que, en aquest sentit, una ciutat no proporciona gratificants imatges. A la muntanya o a prop del mar hauria estat diferent.
Mai he estat d'aquells que es queden enganxats als llençols. Matinar és bo, diuen que un entrenament fet a primera hora del matí s'assimila millor que un a mitja tarda...però entre poc i massa. Avui m'he passat. Les circumstàncies m'han fet llevar-me a les 6 del matí per sortir a córrer un quart d'hora més tard. Ara són dos quarts de tres de la tarda i, lògicament, em moro de son. A més, avui no podré fer migdiada. Tot i això, el fet d'haver fet aquest "sacrifici" em deixa completament satisfet. Matinar també és un indicador del bon camí en què em trobo, de la implicació en el projecte (faltaria més, no?).
La jornada ha estat de 19 kms, els primers sota la foscor de la nit, els últims amb la llum de l'albada. Ha estat bonic. Tot i que, en aquest sentit, una ciutat no proporciona gratificants imatges. A la muntanya o a prop del mar hauria estat diferent.
lunes, 3 de septiembre de 2007
QUANTITAT, QUALITAT
Dilluns, 3 de setembre
Vist que el tema "qualitat" no em donava satisfaccions, vaig optar per canviar i passar a fer quantitat. La setmana passada, doncs, la vaig tancar amb un satisfactori "107", un bon número de quilòmetres, a 13 setmanes de la marató. Ja hem entrat en la setmana 12. El fet d'haver passa dels 100, ja és un punt. D'ara endavant, també està clar que, faci qualitat o no, no hauria de baixar de 100 en cap de les setmanes que resten.
Avui, amb 17 kms, he iniciat la setmana de forma pausada. Probablement àcabarà sent el dia de menor tirada de la setmana...però caldrà veure-ho. Em toca treballar tots els dies, fins diumenge, així que es farà complicat no fallar. Ja veurem.
Vist que el tema "qualitat" no em donava satisfaccions, vaig optar per canviar i passar a fer quantitat. La setmana passada, doncs, la vaig tancar amb un satisfactori "107", un bon número de quilòmetres, a 13 setmanes de la marató. Ja hem entrat en la setmana 12. El fet d'haver passa dels 100, ja és un punt. D'ara endavant, també està clar que, faci qualitat o no, no hauria de baixar de 100 en cap de les setmanes que resten.
Avui, amb 17 kms, he iniciat la setmana de forma pausada. Probablement àcabarà sent el dia de menor tirada de la setmana...però caldrà veure-ho. Em toca treballar tots els dies, fins diumenge, així que es farà complicat no fallar. Ja veurem.
viernes, 31 de agosto de 2007
TENIA GANES DE FER TIRADES
Divendres, 31 d'agost
Fa tres dies que sumo quilòmetres i quilòmetres. Tot i que 18 o 19 tampoc en són tants, agafar l'hàbit de sortir al carrer i tenir clarque puc anar cap allà on vulgui, que tindré temps per tornar, és una passada. Vaig vairant de parc en parc, per no fer-ho tot massa repetitiu. Em falten encara, però, alguns quilòmetres més per poder fer la "volta de la línia 6", del metro. És una línia circular i té una estació relativament a prop de casa. Quan em toquen 22 kms o més i no vaig a la Casa de Campo a fer tests, de vegades faig aquesta enorme volta. Veus la ciutat des de diferents punts de vista...i es fa interessant.
Es clar que això no té comparació amb el que vaig fer quan vaig aterrar a Madrid, el meu primer any: per conèixer la ciutat vaig recórrer tota la xarxa de metro, des de la superfície. Primer ho feia sortint des de casa ( El Carmen, línia 5) i més endavant, quan ja no arribava, vaig haver de moure'm en transport motoritzat cap a algun punt més llunyà. Pot semblar una bestiesa, però és d'aquelles coses que m'agraden fer.
També reconec que, ara mateix, em seria molt difícil tornar-hi: entre el Gallardón i la "Espe" van ampliar la xarxa de metro d'una manera brutal...els madrilenys van quedar contents i per això tots dos repeteixen mandat.
Avui encara no m'he vestit de curt. Ho faré aquest vespre, demà descansaré.
Fa tres dies que sumo quilòmetres i quilòmetres. Tot i que 18 o 19 tampoc en són tants, agafar l'hàbit de sortir al carrer i tenir clarque puc anar cap allà on vulgui, que tindré temps per tornar, és una passada. Vaig vairant de parc en parc, per no fer-ho tot massa repetitiu. Em falten encara, però, alguns quilòmetres més per poder fer la "volta de la línia 6", del metro. És una línia circular i té una estació relativament a prop de casa. Quan em toquen 22 kms o més i no vaig a la Casa de Campo a fer tests, de vegades faig aquesta enorme volta. Veus la ciutat des de diferents punts de vista...i es fa interessant.
Es clar que això no té comparació amb el que vaig fer quan vaig aterrar a Madrid, el meu primer any: per conèixer la ciutat vaig recórrer tota la xarxa de metro, des de la superfície. Primer ho feia sortint des de casa ( El Carmen, línia 5) i més endavant, quan ja no arribava, vaig haver de moure'm en transport motoritzat cap a algun punt més llunyà. Pot semblar una bestiesa, però és d'aquelles coses que m'agraden fer.
També reconec que, ara mateix, em seria molt difícil tornar-hi: entre el Gallardón i la "Espe" van ampliar la xarxa de metro d'una manera brutal...els madrilenys van quedar contents i per això tots dos repeteixen mandat.
Avui encara no m'he vestit de curt. Ho faré aquest vespre, demà descansaré.
miércoles, 29 de agosto de 2007
I QUIN ÉS L'ESTEL QUE EM GUIA?
Dimecres, 29 d'agost
Quanta raó té l'Antoine de Saint Exupéry. No tinc el plaer de conèixer-lo, però les seves paraules fan reflexionar. L'objectiu de tot plegat és fer marca a la marató i hi ha diferents mètodes per aconseguir-ho. Aquí l'únic problema que hi ha és que mai abans m'havia passat de trobar-me tan lent i tan cansat en un circuit que conec a la perfecció. El camí que segueixo és el que vaig prendre en anys anteriors, però els resultats no són els que haurien de ser. Que només fa tres setmanes que m'entreno i que he de tenir paciència, és un fet. Però és preocupant comparar...quan jo sempre ho he comparat tot.
Per no menjar-me gaire l'olla, he decidit fer cas al Joan. Apartar-me unes setmanetes de la Casa de Campo i el circuit, i seguir augmentant el quilometratge. En aquest sentit, entre dilluns, dimarts i dimecres ja sumo 54 kms (18 cada dia). I cada jornada m'he anat sentint millor, especialment avui. Si no tinc velocitat, com a mínim que el cos se'm vagi acostumant a fer tirades.
Ja he trobat una cursa per estrenar-me. De fet n'hi ha dues el mateix dia (16 de setembre) i ara m'he de decidir. L'una és a Moralzarzal, un poble de la "sierra madrileña", on ja he anat altres anys. El recorregut és duret, barreja asfalt i muntanya, però no va malament. L'altra és la Cursa de La Elipa, un barri obrer de l'est de Madrid. L'any passat m'hi vaig estrenar. Com queda bastant a prop de casa és probable que acabi decantant-me per aquesta segona.
Quanta raó té l'Antoine de Saint Exupéry. No tinc el plaer de conèixer-lo, però les seves paraules fan reflexionar. L'objectiu de tot plegat és fer marca a la marató i hi ha diferents mètodes per aconseguir-ho. Aquí l'únic problema que hi ha és que mai abans m'havia passat de trobar-me tan lent i tan cansat en un circuit que conec a la perfecció. El camí que segueixo és el que vaig prendre en anys anteriors, però els resultats no són els que haurien de ser. Que només fa tres setmanes que m'entreno i que he de tenir paciència, és un fet. Però és preocupant comparar...quan jo sempre ho he comparat tot.
Per no menjar-me gaire l'olla, he decidit fer cas al Joan. Apartar-me unes setmanetes de la Casa de Campo i el circuit, i seguir augmentant el quilometratge. En aquest sentit, entre dilluns, dimarts i dimecres ja sumo 54 kms (18 cada dia). I cada jornada m'he anat sentint millor, especialment avui. Si no tinc velocitat, com a mínim que el cos se'm vagi acostumant a fer tirades.
Ja he trobat una cursa per estrenar-me. De fet n'hi ha dues el mateix dia (16 de setembre) i ara m'he de decidir. L'una és a Moralzarzal, un poble de la "sierra madrileña", on ja he anat altres anys. El recorregut és duret, barreja asfalt i muntanya, però no va malament. L'altra és la Cursa de La Elipa, un barri obrer de l'est de Madrid. L'any passat m'hi vaig estrenar. Com queda bastant a prop de casa és probable que acabi decantant-me per aquesta segona.
lunes, 27 de agosto de 2007
JA SÓN PARAULES MAJORS
Dilluns 27 d'agost
Comença una setmana nova, en falten 13 per a la marató. En aquests dies que hi ha per endavant tinc intenció de sumar més de 100 kms, si poden ser 106, millor encara. Però l'important és afegir aquest tercer dígit, ja són paraules majors.
Fa tres setmanes que m'entreno, en una clara progressió que, de moment, estic portant força bé. Porto un cansament acumulat evident, però no vaig petat. Ara, però, comencen els entrenaments veritablement divertits: per sumar 100 kms en 6 dies, com a mínim n'hauria de fer entre 16 i 17 cada dia...i si en vull fer alguns més...més val que espavili.
Avui, per començar la setmana, n'he fet 18. Cansat, n'hauria fet menys. Tinc un lleugeríssim dolor a la natja esquerra, per damunt dels isquios. No fa molta mala pinta, però en previsió que vulgui empitjorar ja m'hi estic fent massatges.
Comença una setmana nova, en falten 13 per a la marató. En aquests dies que hi ha per endavant tinc intenció de sumar més de 100 kms, si poden ser 106, millor encara. Però l'important és afegir aquest tercer dígit, ja són paraules majors.
Fa tres setmanes que m'entreno, en una clara progressió que, de moment, estic portant força bé. Porto un cansament acumulat evident, però no vaig petat. Ara, però, comencen els entrenaments veritablement divertits: per sumar 100 kms en 6 dies, com a mínim n'hauria de fer entre 16 i 17 cada dia...i si en vull fer alguns més...més val que espavili.
Avui, per començar la setmana, n'he fet 18. Cansat, n'hauria fet menys. Tinc un lleugeríssim dolor a la natja esquerra, per damunt dels isquios. No fa molta mala pinta, però en previsió que vulgui empitjorar ja m'hi estic fent massatges.
domingo, 26 de agosto de 2007
REFLEXIONS DESPRÉS D'UN DESENCÍS
Diumenge 26 d'agost
Sempre ens podem agafar a qualsevol cicumstància o excusa que pugui justificar que les coses no surten com teníem pensat, però la meitat de les vegades ens estarem enganyant a nosaltres mateixos. Vinc de fer el test de 12.000...i ha anat d'un pèl que no em planto al 8.000. Si l'he acabat és per tossuderia, perquè penso que era el que anava a fer i que encara que no surti el que vull, no he de deixar les coses a mitges. Però les sensacions han estat dolentíssimes.
Primera volta (són de 4 kms): 15'53". Content, sempre per sota de 4', sense forçar i, alhora, sense passar-me.
Segona volta: 15'52". El temps enganya, he anat en regressió des de la pujada del tercer quilòmetre, amb 4'03 i 4'00 per acabar la volta, ofegat.
Tercera volta: 15'59". Tot és mentida. M'he anat arrossegant tota la volta, lleugerament per damunt de 4 i ho he arrglat una mica en l'últim km (3'47), que m'ha deixat un millor regust.
I quin és el problema? Que l'any passat, a aquestes alçades vaig fer 16'03, 15'33 i 15'20...48" de diferència.
Conclusió? Estic pitjor que l'any passat.
Remei? Assumir la realitat i evitar comparar les dues temporades.
Hi ha alguna llum d'esperança? I tant!!! La setmana passada vaig fer el mateix que he fet avui, amb uns temps per volta de 17'50, 16'50 i 16'10...és a dir que he millorat 2'50". No està gens malament, de fet, hi ha un progrés notable.
Per cert, tanco la setmana amb 90 kms (1.400 abdominals, que fa un tres o quatre setmanes que en faig i no havia dit res).
Sempre ens podem agafar a qualsevol cicumstància o excusa que pugui justificar que les coses no surten com teníem pensat, però la meitat de les vegades ens estarem enganyant a nosaltres mateixos. Vinc de fer el test de 12.000...i ha anat d'un pèl que no em planto al 8.000. Si l'he acabat és per tossuderia, perquè penso que era el que anava a fer i que encara que no surti el que vull, no he de deixar les coses a mitges. Però les sensacions han estat dolentíssimes.
Primera volta (són de 4 kms): 15'53". Content, sempre per sota de 4', sense forçar i, alhora, sense passar-me.
Segona volta: 15'52". El temps enganya, he anat en regressió des de la pujada del tercer quilòmetre, amb 4'03 i 4'00 per acabar la volta, ofegat.
Tercera volta: 15'59". Tot és mentida. M'he anat arrossegant tota la volta, lleugerament per damunt de 4 i ho he arrglat una mica en l'últim km (3'47), que m'ha deixat un millor regust.
I quin és el problema? Que l'any passat, a aquestes alçades vaig fer 16'03, 15'33 i 15'20...48" de diferència.
Conclusió? Estic pitjor que l'any passat.
Remei? Assumir la realitat i evitar comparar les dues temporades.
Hi ha alguna llum d'esperança? I tant!!! La setmana passada vaig fer el mateix que he fet avui, amb uns temps per volta de 17'50, 16'50 i 16'10...és a dir que he millorat 2'50". No està gens malament, de fet, hi ha un progrés notable.
Per cert, tanco la setmana amb 90 kms (1.400 abdominals, que fa un tres o quatre setmanes que en faig i no havia dit res).
sábado, 25 de agosto de 2007
NECESSITO FER ALGUNA CURSA
Dissabte 25 d'agost
Tinc moltes ganes de provar-me en alguna cursa, algun 10.000...però tinc la mala sort que els que hi ha em toquen bastant lluny de casa i no en vull anar a cap que estigui a més de 30 kms!!!
Però les ganes les tinc i espero, en un termini de dues setmanes, haver trobat alguna cursa per treure'm el neguit.
Córrer curses és una de les coses necessàries per a fer una bona marató. El ritme de competició el pots entrenar (si vols anar a 3'30", et poses a 3'30" en un circuit o en una pista i som-hi, a fer quilòmetres), però les sensacions que et dóna una cursa van molt més enllà. Cada competició en què un participa és un plus d'experiència...tant si ha anat bé, com si no. Perquè de tot s'aprèn. Exemples n'hi ha molts: hora de despertar-se, hora d'esmorzar, què esmorzar (els invents no els farem el dia de la marató, no? Que vols prendre't glucoses o conglomerats d'aquells de fruites el dia de la cursa, doncs te les prens en un 10.000 o en una mitja, lògicament. I així veus com les pots portar durant la cursa o com te les donaran, com entren en el teu cos i quin efecte tenen...No tot val igual per a tothom. I és bo saber que et va millor.) Però també està bé "aprendre" a seguir el ritme d'algú altre, "aprendre" a patir quan no pots més i et passa fins i tot l'apuntador...
El dia de la marató hi ha milers de factors diferents que poden alterar el teu rendiment durant la cursa, així que com millor en coneguis les conseqüències, millor te'n podràs sortir.
La meva primera marató no la vaig preparar, en absolut. La vaig córrer com aquell que es marca l'objectiu de córrer-ne una algun dia. Quan vaig creuar la línia d'arribada (oooooh, estadi Olímpic Lluís Companys) més enllà de l'emoció i l'allau de sensacions indescriptibles que vaig sentir, vaig ser conscient que si hagués sabut abans de la cursa, la meitat de les coses que aleshores ja sabia, hauria fet 10 minuts menys. Així, de forma ràpida, recordo que duia unes bambes d'entrenament, amb molta sola....ara només porto les lleugeres, que al Cornellà Atlètic (on entrenava de petit) en dèixem "voladores". També recordo que vaig combatre la calor que feia tirant-me un munt d'aigua per sobre...i vaig quedar negat jo, les bambes, els mitjons, la samarreta, els pantalons...i pesava moltíssim més. Però aquests records del que acostumava a fer i ja no faig els aniré desgranant, a mida que s'acosti la prova.
A l'espera que trobi alguna cursa, demà torno a tenir test. 12 kms progressius, al circuit. L'objectiu és posar-me al nivell de l'any passat.
Tinc moltes ganes de provar-me en alguna cursa, algun 10.000...però tinc la mala sort que els que hi ha em toquen bastant lluny de casa i no en vull anar a cap que estigui a més de 30 kms!!!
Però les ganes les tinc i espero, en un termini de dues setmanes, haver trobat alguna cursa per treure'm el neguit.
Córrer curses és una de les coses necessàries per a fer una bona marató. El ritme de competició el pots entrenar (si vols anar a 3'30", et poses a 3'30" en un circuit o en una pista i som-hi, a fer quilòmetres), però les sensacions que et dóna una cursa van molt més enllà. Cada competició en què un participa és un plus d'experiència...tant si ha anat bé, com si no. Perquè de tot s'aprèn. Exemples n'hi ha molts: hora de despertar-se, hora d'esmorzar, què esmorzar (els invents no els farem el dia de la marató, no? Que vols prendre't glucoses o conglomerats d'aquells de fruites el dia de la cursa, doncs te les prens en un 10.000 o en una mitja, lògicament. I així veus com les pots portar durant la cursa o com te les donaran, com entren en el teu cos i quin efecte tenen...No tot val igual per a tothom. I és bo saber que et va millor.) Però també està bé "aprendre" a seguir el ritme d'algú altre, "aprendre" a patir quan no pots més i et passa fins i tot l'apuntador...
El dia de la marató hi ha milers de factors diferents que poden alterar el teu rendiment durant la cursa, així que com millor en coneguis les conseqüències, millor te'n podràs sortir.
La meva primera marató no la vaig preparar, en absolut. La vaig córrer com aquell que es marca l'objectiu de córrer-ne una algun dia. Quan vaig creuar la línia d'arribada (oooooh, estadi Olímpic Lluís Companys) més enllà de l'emoció i l'allau de sensacions indescriptibles que vaig sentir, vaig ser conscient que si hagués sabut abans de la cursa, la meitat de les coses que aleshores ja sabia, hauria fet 10 minuts menys. Així, de forma ràpida, recordo que duia unes bambes d'entrenament, amb molta sola....ara només porto les lleugeres, que al Cornellà Atlètic (on entrenava de petit) en dèixem "voladores". També recordo que vaig combatre la calor que feia tirant-me un munt d'aigua per sobre...i vaig quedar negat jo, les bambes, els mitjons, la samarreta, els pantalons...i pesava moltíssim més. Però aquests records del que acostumava a fer i ja no faig els aniré desgranant, a mida que s'acosti la prova.
A l'espera que trobi alguna cursa, demà torno a tenir test. 12 kms progressius, al circuit. L'objectiu és posar-me al nivell de l'any passat.
miércoles, 22 de agosto de 2007
SEMPRE EL MATEIX MALSON
Dimecres 22 d'agost
Ha arribat el gran dia, avui posaré a prova tots aquests mesos d'entrenaments, de patiments i emocions, de suors i dolors de cames i tantes altres sensacions que passen pel casp quan algú prepara una marató. Avui corro els 42,195 kms amb l'objectiu de rebaixar la meva marca. Em llevo d'hora, esmorzo i vaig cap a la zona de sortida. Però no sé per quin motiu, arribo amb el temps just...molt just...massa just. O m'afanyo o no estaré a punt pel tret de sortida. Escalfar-se, estirar-se, treure's la roba, deixar-la bossa al guarda-roba i anar cap a la línia de sortida. Són moltes coses per a tan poc temps. No hi arribaré a temps, no seré capaç. L'angoixa em domina quan veig tothom sortir a córrer, lluny, dos-cents metres més enllà. Terror: tot aquest temps d'entrenaments per arribar tard??? I ara, què?
Ara, em desperto. Entresuat, al llit, a casa, amb el cor accelerat pels nervis, però tranquil de veure que no ha passat res. No he estat perdent el temps, tind´ré una nova oportunitat el dia D...però el de debò. Més val que aquell dia no m'adormi.
És un malson que em ve de tant en tant, tot i que sovinteja quan s'apropa la marató. A 14 setmanes vista no em sembla lògic, però l'entenc com un bon senyal, un senyal que indica que ja estic mentalitzat. I això està bé. Ara, a ningú li desitjo els moments que es passen amb aquest patiment.
En tots els anys que fa que corro només he arribat tard a una cursa. Va ser fa tres temporades, a un 10.000 que feien a Moralzarzal, un poble de la "sierrrrrra madrilenynynynynya". No anava sobrat de temps i ens van tenir un munt d'estona per recollir el dorsal. Jo havia de passar pel cotxe per canviar-me i....quan vaig arribar a la línia de sortida els primers ja feia mig minut que corrien. Vaig anar amb la llengua fora tot el 10.000, però no va anar tan malament.
Però només ha estat una vegada...i això que quan era infantil i anava a alguna cursa, amb el meu pare, sempre estava patint perquè arribàvem massa justos de temps. I sempre m'enfadava perquè aleshores arribava massa nerviós perquè m'anessin bé les coses. Des d'aleshores, sempre he preferit anar a les curses pel meu compte...
Aquest matí n'he fet 15, bé. Tranquil.
Ha arribat el gran dia, avui posaré a prova tots aquests mesos d'entrenaments, de patiments i emocions, de suors i dolors de cames i tantes altres sensacions que passen pel casp quan algú prepara una marató. Avui corro els 42,195 kms amb l'objectiu de rebaixar la meva marca. Em llevo d'hora, esmorzo i vaig cap a la zona de sortida. Però no sé per quin motiu, arribo amb el temps just...molt just...massa just. O m'afanyo o no estaré a punt pel tret de sortida. Escalfar-se, estirar-se, treure's la roba, deixar-la bossa al guarda-roba i anar cap a la línia de sortida. Són moltes coses per a tan poc temps. No hi arribaré a temps, no seré capaç. L'angoixa em domina quan veig tothom sortir a córrer, lluny, dos-cents metres més enllà. Terror: tot aquest temps d'entrenaments per arribar tard??? I ara, què?
Ara, em desperto. Entresuat, al llit, a casa, amb el cor accelerat pels nervis, però tranquil de veure que no ha passat res. No he estat perdent el temps, tind´ré una nova oportunitat el dia D...però el de debò. Més val que aquell dia no m'adormi.
És un malson que em ve de tant en tant, tot i que sovinteja quan s'apropa la marató. A 14 setmanes vista no em sembla lògic, però l'entenc com un bon senyal, un senyal que indica que ja estic mentalitzat. I això està bé. Ara, a ningú li desitjo els moments que es passen amb aquest patiment.
En tots els anys que fa que corro només he arribat tard a una cursa. Va ser fa tres temporades, a un 10.000 que feien a Moralzarzal, un poble de la "sierrrrrra madrilenynynynynya". No anava sobrat de temps i ens van tenir un munt d'estona per recollir el dorsal. Jo havia de passar pel cotxe per canviar-me i....quan vaig arribar a la línia de sortida els primers ja feia mig minut que corrien. Vaig anar amb la llengua fora tot el 10.000, però no va anar tan malament.
Però només ha estat una vegada...i això que quan era infantil i anava a alguna cursa, amb el meu pare, sempre estava patint perquè arribàvem massa justos de temps. I sempre m'enfadava perquè aleshores arribava massa nerviós perquè m'anessin bé les coses. Des d'aleshores, sempre he preferit anar a les curses pel meu compte...
Aquest matí n'he fet 15, bé. Tranquil.
martes, 21 de agosto de 2007
MOLT MILLOR
Dimarts 21 d'agost
Havia d'arribar el moment. No podia ser que cada dia estigués cansat, amb les cames pesades i adolorides, no. Hi ha un moment en què has de començar a assimilar els entrenaments. Aquest moment es va produir ahir dilluns. Vaig sortir a rodar a les vuit del matí, amb més fresca, i em vaig sentir molt còmode, àgil i lleuger...com feia temps que no em sentia. Tornava del Retiro cap a casa i vaig apretar una mica per provar-me (tampoc res de l'altre món, simplement una petita acceleracíó) i vaig veure que el cos em responia bé, que no m'ofegava...Un cop acabat, mentre estirava, vaig adonar-me que ja ha començat tot. No he tornat a la Casa de Campo, l'escenari dels tests, però estic convençut que quan hi vagi (probablement diumenge), en tornaré més content que l'última vegada.
La setmana passada la vaig tancar amb 81 kms. (13 cada dia, un altre 15 i un últim 14) i aquesta tinc intenció d'apropar-me als 90. De moment, tant dilluns com dimarts n'he fet 14, així que ja anirem veient.
Havia d'arribar el moment. No podia ser que cada dia estigués cansat, amb les cames pesades i adolorides, no. Hi ha un moment en què has de començar a assimilar els entrenaments. Aquest moment es va produir ahir dilluns. Vaig sortir a rodar a les vuit del matí, amb més fresca, i em vaig sentir molt còmode, àgil i lleuger...com feia temps que no em sentia. Tornava del Retiro cap a casa i vaig apretar una mica per provar-me (tampoc res de l'altre món, simplement una petita acceleracíó) i vaig veure que el cos em responia bé, que no m'ofegava...Un cop acabat, mentre estirava, vaig adonar-me que ja ha començat tot. No he tornat a la Casa de Campo, l'escenari dels tests, però estic convençut que quan hi vagi (probablement diumenge), en tornaré més content que l'última vegada.
La setmana passada la vaig tancar amb 81 kms. (13 cada dia, un altre 15 i un últim 14) i aquesta tinc intenció d'apropar-me als 90. De moment, tant dilluns com dimarts n'he fet 14, així que ja anirem veient.
jueves, 16 de agosto de 2007
AQUÍ PASSA ALGUNA COSA...O NO
Dijous 16 d'agost
Tinc apuntats en una llibreta tots els entrenaments, absolutament cada quilòmetre que he corregut des de 1996. Intento aprendre de tot el que em passa per, tot i així, de vegades encara em trobo amb sorpreses. Ahir dimecres vaig anar al circuit de 4 kms de la Casa de Campo, a la una de la tarda. Hi vaig fer tres voltes. El ritme (17'50, 16'50 i 16'10) va ser superior al de la setmana passada (19'10 i 16'40), però en l'última volta vaig patir de valent...fins al punt que em van venir pensaments nefastos, d'engegar la tercera volta a rodar, de parar...Feia calor, no havia begut prou líquid l'hora abans de córrer i feia bastant temps que no rodava tants quilòmetres.
El cas és que inicio l'última volta i...pam!!! 4'02" el primer km: perfecte, sensacional...només he demantenir així, al final apreto una mica i baixo de 16'00 sense patir.
I un be negre!!! El segon km (una mica més llarg) faig 4'07...i apretant perquè veia que m'havia adormit. El tercer comença amb una pujada que mata...però és un pèl més curt. Allà, a mitja pujada em van venir les temptacions de donar per finalitzat l'entrenament. Les cames no m'anaven, tenia la gola seca i un cansament fora del normal. Vaig fer-lo en 4'05. I en l'últim, lluitant per baixar de 4, vaig assolir un 3'55 (temps idèntic al de l'últim km de la setmana passada...tot i que amb una volta més al es cames).
Quan vaig arribar a casa, a part de cansat estava decebut. A aquestes alçades de la temporada, l'any passat no em costava baixar de 16...o potser si que em costava però eren habituals les voltes per sota de 4'.
Després, en fred, ho vaig tornar a pensar i em vaig convèncer que tampoc no està tan malament i que, per ser sincer, abans d'iniciar les voltes tenia previst anar, fins i tot, un xic més lent. Així que, en resum, el mal de cap va ser una qüestió temporal...per culpa del cansament de cames i braços, així com per la sensació de falta d'aire.
Conclusions: quan torni a la Casa de Campo, la setmana que ve, ho faré havent esmorzat suau i d'hora, i a una hora menys criminal. A la una del migdia, a mitjans d'agost, el cos no respon de la mateixa manera.
Tinc apuntats en una llibreta tots els entrenaments, absolutament cada quilòmetre que he corregut des de 1996. Intento aprendre de tot el que em passa per, tot i així, de vegades encara em trobo amb sorpreses. Ahir dimecres vaig anar al circuit de 4 kms de la Casa de Campo, a la una de la tarda. Hi vaig fer tres voltes. El ritme (17'50, 16'50 i 16'10) va ser superior al de la setmana passada (19'10 i 16'40), però en l'última volta vaig patir de valent...fins al punt que em van venir pensaments nefastos, d'engegar la tercera volta a rodar, de parar...Feia calor, no havia begut prou líquid l'hora abans de córrer i feia bastant temps que no rodava tants quilòmetres.
El cas és que inicio l'última volta i...pam!!! 4'02" el primer km: perfecte, sensacional...només he demantenir així, al final apreto una mica i baixo de 16'00 sense patir.
I un be negre!!! El segon km (una mica més llarg) faig 4'07...i apretant perquè veia que m'havia adormit. El tercer comença amb una pujada que mata...però és un pèl més curt. Allà, a mitja pujada em van venir les temptacions de donar per finalitzat l'entrenament. Les cames no m'anaven, tenia la gola seca i un cansament fora del normal. Vaig fer-lo en 4'05. I en l'últim, lluitant per baixar de 4, vaig assolir un 3'55 (temps idèntic al de l'últim km de la setmana passada...tot i que amb una volta més al es cames).
Quan vaig arribar a casa, a part de cansat estava decebut. A aquestes alçades de la temporada, l'any passat no em costava baixar de 16...o potser si que em costava però eren habituals les voltes per sota de 4'.
Després, en fred, ho vaig tornar a pensar i em vaig convèncer que tampoc no està tan malament i que, per ser sincer, abans d'iniciar les voltes tenia previst anar, fins i tot, un xic més lent. Així que, en resum, el mal de cap va ser una qüestió temporal...per culpa del cansament de cames i braços, així com per la sensació de falta d'aire.
Conclusions: quan torni a la Casa de Campo, la setmana que ve, ho faré havent esmorzat suau i d'hora, i a una hora menys criminal. A la una del migdia, a mitjans d'agost, el cos no respon de la mateixa manera.
domingo, 12 de agosto de 2007
PRIMERA SETMANA, OK
Diumenge 12 d'agost
Tanco la primera setmana d'entrenaments amb un somriure als llavis, content perquè em torno a sentir corredor. Un patata, però corredor. Estic fatal de forma i la calor no ajuda gens a sentir-me millor. He fet 66 kms en 6 dies (vaig descansar dimecres) i el dia que pitjor ho vaig passar va ser ahir dissabte: vaig anar a la Casa de Campo, on faig els "entrenaments de qualitat". Al cerro Garabitas hi ha un circuit de quatre kms, amb els punts marcats, i des que vaig arribar a Madrid, l'any 2003, hi he anat amb freqüència. Com deia, ahir va ser el primer dia de la temporada que m'hi vaig acostar. Vaig fer només dues voltes: la primera, molt lenta (+-4'47"), em va servir per temptejar el terreny...en la segona vaig voler alleugerir una mica el ritme i va ser aleshores quan van arribar els problemes (+-4'10") suor freda, boca totalment seca, mareig...Però, què em pensava, sinó? És el que hi ha. A partir d'aquí, ja tinc una primera referència. Ara, a millorar-la.
Els 66 kms d'aquesta setmana 16 igualen la xifra que vaig fer la mateixa setmana 16 de la temporada passada (vaig pel bon camí). Hauré d'estar atent, perquè fa un any vaig agafar un refredat tal dia com avui i vaig haver de fer un retrocés en els entrenaments per haver-me de quedar al llit: Si tot va bé, en la setmana que demà comença espero poder superar amb escreix els 33 kms de la setmana 15 de 2006.
A banda del refredat, també hauré d'anar amb compte amb les lesions, molt habituals en els meus diferents tendons, al començament de les temporades. Jo sóc d'aquells que estiren més aviat poc...i al final es paga, clar. Un dels compromisos que m'he fet aquesta vegada és millorar aquest aspecte: és millor perdre deu minuts al dia que no deixar escapar una temporada...Així que toca cuidar-se.
Tanco la primera setmana d'entrenaments amb un somriure als llavis, content perquè em torno a sentir corredor. Un patata, però corredor. Estic fatal de forma i la calor no ajuda gens a sentir-me millor. He fet 66 kms en 6 dies (vaig descansar dimecres) i el dia que pitjor ho vaig passar va ser ahir dissabte: vaig anar a la Casa de Campo, on faig els "entrenaments de qualitat". Al cerro Garabitas hi ha un circuit de quatre kms, amb els punts marcats, i des que vaig arribar a Madrid, l'any 2003, hi he anat amb freqüència. Com deia, ahir va ser el primer dia de la temporada que m'hi vaig acostar. Vaig fer només dues voltes: la primera, molt lenta (+-4'47"), em va servir per temptejar el terreny...en la segona vaig voler alleugerir una mica el ritme i va ser aleshores quan van arribar els problemes (+-4'10") suor freda, boca totalment seca, mareig...Però, què em pensava, sinó? És el que hi ha. A partir d'aquí, ja tinc una primera referència. Ara, a millorar-la.
Els 66 kms d'aquesta setmana 16 igualen la xifra que vaig fer la mateixa setmana 16 de la temporada passada (vaig pel bon camí). Hauré d'estar atent, perquè fa un any vaig agafar un refredat tal dia com avui i vaig haver de fer un retrocés en els entrenaments per haver-me de quedar al llit: Si tot va bé, en la setmana que demà comença espero poder superar amb escreix els 33 kms de la setmana 15 de 2006.
A banda del refredat, també hauré d'anar amb compte amb les lesions, molt habituals en els meus diferents tendons, al començament de les temporades. Jo sóc d'aquells que estiren més aviat poc...i al final es paga, clar. Un dels compromisos que m'he fet aquesta vegada és millorar aquest aspecte: és millor perdre deu minuts al dia que no deixar escapar una temporada...Així que toca cuidar-se.
martes, 7 de agosto de 2007
AGULLETES
Dilluns 6 d'agost
En diem agulletes o tiretes, però al diccionari apareixen sota el nom de CRUIXIMENT: "estat de fatiga extrema amb fort sofriment del cos o d'una part del cos". Això és el que sento ara mateix, el que he sentit durant tot el dia i, sobretot, quan m'he posat a córrer a les deu de la nit. Busco la fresca nocturna per evitar afegir més duresa a aquest retorn i aquest vespre he fet ja deu quilometrets. Començo la setmana amb el retrovisor posat en la temporada passada. En la setmana 16 del 2006 vaig fer 66 kms. L'objectiu és repetir distància. Hauré de córrer sis dies...
En diem agulletes o tiretes, però al diccionari apareixen sota el nom de CRUIXIMENT: "estat de fatiga extrema amb fort sofriment del cos o d'una part del cos". Això és el que sento ara mateix, el que he sentit durant tot el dia i, sobretot, quan m'he posat a córrer a les deu de la nit. Busco la fresca nocturna per evitar afegir més duresa a aquest retorn i aquest vespre he fet ja deu quilometrets. Començo la setmana amb el retrovisor posat en la temporada passada. En la setmana 16 del 2006 vaig fer 66 kms. L'objectiu és repetir distància. Hauré de córrer sis dies...
lunes, 6 de agosto de 2007
EL RETORN
Diumenge 5 d'agost
He passat deu dies a Grècia, de vacances i tot just fa una estona que he arribat a Madrid. Després de dormir una estoneta, m'he vestit de curt, m'he calçat les bambes i he sortit al carrer, a estrenar la temporada 2007/2008, a fer el primer entrenament. La marató de Sant Sebastià, per a mi, comença el compte enrere: falten 16 setmanes, 112 dies. Avui han estat 6 kms., en 31 minutets. Ritme tranquil, per damunt dels 5'. Les sensacions no han estat gaire bones: sembla que hagi de trencar-se'm tot...però no em preocupa: fa un munt de dies que no faig res més que caminar i nedar. A partir de demà la idea és anar augmentant de quilòmetres. Les referències de la marató dels anys anteriors em serviran per anar posant-me a to.
Per cert, recomano Grècia a aquells que gaudeixin de les postes de sol. Sobretot, a l'illa de Santorini. Espectacular.
He passat deu dies a Grècia, de vacances i tot just fa una estona que he arribat a Madrid. Després de dormir una estoneta, m'he vestit de curt, m'he calçat les bambes i he sortit al carrer, a estrenar la temporada 2007/2008, a fer el primer entrenament. La marató de Sant Sebastià, per a mi, comença el compte enrere: falten 16 setmanes, 112 dies. Avui han estat 6 kms., en 31 minutets. Ritme tranquil, per damunt dels 5'. Les sensacions no han estat gaire bones: sembla que hagi de trencar-se'm tot...però no em preocupa: fa un munt de dies que no faig res més que caminar i nedar. A partir de demà la idea és anar augmentant de quilòmetres. Les referències de la marató dels anys anteriors em serviran per anar posant-me a to.
Per cert, recomano Grècia a aquells que gaudeixin de les postes de sol. Sobretot, a l'illa de Santorini. Espectacular.
martes, 24 de julio de 2007
LA BICI ESTÀTICA SEMPRE AJUDA
24 de juliol de 2007
Estic de vacances, però mai m'ha agradat estar parat, sense fer un mínim d'esport. Fa 4 anys, quan me'n vaig anar a viure a Madrid, preparava la marató de Sant Sebastià, com ara. La temporada estava molt avançada i jo, en plena forma. Sumava quilòmetres setmanals com no havia fet mai, fins aleshores, però el cos em va dir prou...en forma de tendinitis. N'he tingut algunes, ja. Com les sensacions d'una tendinitis no són molt dolentes, simplement tens un dolor que t'impedeix anar ràpid, doncs la idea era seguir entrenant-me. Faltaven tres setmanes per al gran dia i no me la volia perdre per res. Per evitar agreujar la situació i arribar a Sant Sebastià desentrenat, després d'anar a veure el fisio, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar al Decathlon a comprar una bibicleta estàtica.
Aquella marató va ser un desastre: vaig aguantar bé la primera mitja, però el fet de no haver corregut gens en tres setmanes va fer que els bessons ho passessin malament. Al quilòmetre 23, just abans de l'última volta gran, al mateix estadi d'Anoeta, ho vaig deixar córrer. L'heroica experiència de córrer una marató lesionat i acabar-la, encara que sigui arrossegant-me, ja l'he viscut. No la recomano a ningú.
I a què ve tot això? A que malgrat que no em va servir de res, les hores passades damunt de la bici, em van mantenir els ànims i la il.lusió durant tres setmanes. Van fer que el somni no s'apagués.
Aquells de vosaltres que correu sabreu que no hi ha res pitjor que et diguin que no pots córrer, que t'has de quedar quiet, veient com passa el temps i esperant recuperar-te. Amb la bici, es fa més amena l'espera.
I ara, de vacances, sense voler córrer (no és el mateix voler que poder), la bici ajuda a superar el mono. Ahir vaig pujar-m'hi per fer 20 quilòmetres (en 55 minuts, un passeig) i avui 30 més, (en 70', un altre passeig). El negut ja és fora.
Demà faré una altra mica i dijous agafo el cotxe, en direcció a Barcelona. A la nit volem cap a Atenes. Serà l'última part de les vacances, l'última part del descans. El final d'una cosa. L'inici d'una altra.
Estic de vacances, però mai m'ha agradat estar parat, sense fer un mínim d'esport. Fa 4 anys, quan me'n vaig anar a viure a Madrid, preparava la marató de Sant Sebastià, com ara. La temporada estava molt avançada i jo, en plena forma. Sumava quilòmetres setmanals com no havia fet mai, fins aleshores, però el cos em va dir prou...en forma de tendinitis. N'he tingut algunes, ja. Com les sensacions d'una tendinitis no són molt dolentes, simplement tens un dolor que t'impedeix anar ràpid, doncs la idea era seguir entrenant-me. Faltaven tres setmanes per al gran dia i no me la volia perdre per res. Per evitar agreujar la situació i arribar a Sant Sebastià desentrenat, després d'anar a veure el fisio, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar al Decathlon a comprar una bibicleta estàtica.
Aquella marató va ser un desastre: vaig aguantar bé la primera mitja, però el fet de no haver corregut gens en tres setmanes va fer que els bessons ho passessin malament. Al quilòmetre 23, just abans de l'última volta gran, al mateix estadi d'Anoeta, ho vaig deixar córrer. L'heroica experiència de córrer una marató lesionat i acabar-la, encara que sigui arrossegant-me, ja l'he viscut. No la recomano a ningú.
I a què ve tot això? A que malgrat que no em va servir de res, les hores passades damunt de la bici, em van mantenir els ànims i la il.lusió durant tres setmanes. Van fer que el somni no s'apagués.
Aquells de vosaltres que correu sabreu que no hi ha res pitjor que et diguin que no pots córrer, que t'has de quedar quiet, veient com passa el temps i esperant recuperar-te. Amb la bici, es fa més amena l'espera.
I ara, de vacances, sense voler córrer (no és el mateix voler que poder), la bici ajuda a superar el mono. Ahir vaig pujar-m'hi per fer 20 quilòmetres (en 55 minuts, un passeig) i avui 30 més, (en 70', un altre passeig). El negut ja és fora.
Demà faré una altra mica i dijous agafo el cotxe, en direcció a Barcelona. A la nit volem cap a Atenes. Serà l'última part de les vacances, l'última part del descans. El final d'una cosa. L'inici d'una altra.
jueves, 19 de julio de 2007
CONFIRMAT: HI HA MONO
19 de juliol de 2007
No han passat encara 48 hores que ja tinc mono de córrer. Els primers dies de les vacances són els que costen més no sortir al carrer...sobretot si un encara no se'n va de casa. A mi encara em falten alguns dies per iniciar un viatge a Grècia, no serà fins al dia 26, així que hauré d'aguantar.
En l'espera, el que faig, és preparar una mínima taula d'entrenaments...lògicament, per quan torni. Però els meus plans d'entrenament tenen pocs secrets. Sumo quilòmetres progressivament, alguns dies amb canvis de ritme, però no faig sèries. Mai. O gairebé mai.
De petit m'entrenava al Cornellà Atlètic, amb el Victoriano Gómez i tot i que allà vaig descobrir aquest univers atlètic que tant m'apassiona, també vaig patir la bogeria de les sèries. Ara, intento evitar-les.
El primer dia d'entrenament serà el 6 d'agost....faltaran 16 setmanes per a la marató.
A Sant Sebastià ja hi he anat diverses vegades. Vam començar fa molts anys, amb la colla, de les Aigües. Al començament ens hi apuntàvem bastants i la majoria corríem. Amb el temps, les circusmtàncies han anat canviant i ara som menys corredors que acompanyants. La previsió per aquesta tardor és que serem 3 o 4. El Joan, el Josep Maria i jo...guardem una plaça amb l'esperança que el Marc s'animi.
No han passat encara 48 hores que ja tinc mono de córrer. Els primers dies de les vacances són els que costen més no sortir al carrer...sobretot si un encara no se'n va de casa. A mi encara em falten alguns dies per iniciar un viatge a Grècia, no serà fins al dia 26, així que hauré d'aguantar.
En l'espera, el que faig, és preparar una mínima taula d'entrenaments...lògicament, per quan torni. Però els meus plans d'entrenament tenen pocs secrets. Sumo quilòmetres progressivament, alguns dies amb canvis de ritme, però no faig sèries. Mai. O gairebé mai.
De petit m'entrenava al Cornellà Atlètic, amb el Victoriano Gómez i tot i que allà vaig descobrir aquest univers atlètic que tant m'apassiona, també vaig patir la bogeria de les sèries. Ara, intento evitar-les.
El primer dia d'entrenament serà el 6 d'agost....faltaran 16 setmanes per a la marató.
A Sant Sebastià ja hi he anat diverses vegades. Vam començar fa molts anys, amb la colla, de les Aigües. Al començament ens hi apuntàvem bastants i la majoria corríem. Amb el temps, les circusmtàncies han anat canviant i ara som menys corredors que acompanyants. La previsió per aquesta tardor és que serem 3 o 4. El Joan, el Josep Maria i jo...guardem una plaça amb l'esperança que el Marc s'animi.
martes, 17 de julio de 2007
LES VACANCES TAMBÉ FORMEN PART DE LA PREPARACIÓ
Dimarts 17 de juliol
Benvinguts tots, a aquesta aventura que inicio avui. Es tracta d'una aventura que té un final definit: 25 de novembre de 2007, el dia de la Marató de Donostia. La fita és baixar de 2-35' i superar la meva millor marca, de 2-35'58" que vaig aconseguir la temporada passada al mateix escenari.
Després de molt de temps m'he decidit a escriure tot el que em passa pel cap cada cop que surto a córrer. És la meva passió, des de fa molts anys. Sóc d'aquells que gaudeixen quan es posen les vambes i pateixen quan una lesió, la feina o altres circumstàncies els ho impedeixen.
Avui ha estat l'últim dia d'entrenament. Avui començo el descans, un descans que ha de servir per trencar amb la rutina dels últims mesos, així com per carregar les piles de cara als durs mesos que m'esperen.
De moment, els 11 kms d'aquest matí m'han deixat una bona sensació al cos.
Demà, segur que ja ho trobaré a faltar.
Benvinguts tots, a aquesta aventura que inicio avui. Es tracta d'una aventura que té un final definit: 25 de novembre de 2007, el dia de la Marató de Donostia. La fita és baixar de 2-35' i superar la meva millor marca, de 2-35'58" que vaig aconseguir la temporada passada al mateix escenari.
Després de molt de temps m'he decidit a escriure tot el que em passa pel cap cada cop que surto a córrer. És la meva passió, des de fa molts anys. Sóc d'aquells que gaudeixen quan es posen les vambes i pateixen quan una lesió, la feina o altres circumstàncies els ho impedeixen.
Avui ha estat l'últim dia d'entrenament. Avui començo el descans, un descans que ha de servir per trencar amb la rutina dels últims mesos, així com per carregar les piles de cara als durs mesos que m'esperen.
De moment, els 11 kms d'aquest matí m'han deixat una bona sensació al cos.
Demà, segur que ja ho trobaré a faltar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
