24 de juliol de 2007
Estic de vacances, però mai m'ha agradat estar parat, sense fer un mínim d'esport. Fa 4 anys, quan me'n vaig anar a viure a Madrid, preparava la marató de Sant Sebastià, com ara. La temporada estava molt avançada i jo, en plena forma. Sumava quilòmetres setmanals com no havia fet mai, fins aleshores, però el cos em va dir prou...en forma de tendinitis. N'he tingut algunes, ja. Com les sensacions d'una tendinitis no són molt dolentes, simplement tens un dolor que t'impedeix anar ràpid, doncs la idea era seguir entrenant-me. Faltaven tres setmanes per al gran dia i no me la volia perdre per res. Per evitar agreujar la situació i arribar a Sant Sebastià desentrenat, després d'anar a veure el fisio, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar al Decathlon a comprar una bibicleta estàtica.
Aquella marató va ser un desastre: vaig aguantar bé la primera mitja, però el fet de no haver corregut gens en tres setmanes va fer que els bessons ho passessin malament. Al quilòmetre 23, just abans de l'última volta gran, al mateix estadi d'Anoeta, ho vaig deixar córrer. L'heroica experiència de córrer una marató lesionat i acabar-la, encara que sigui arrossegant-me, ja l'he viscut. No la recomano a ningú.
I a què ve tot això? A que malgrat que no em va servir de res, les hores passades damunt de la bici, em van mantenir els ànims i la il.lusió durant tres setmanes. Van fer que el somni no s'apagués.
Aquells de vosaltres que correu sabreu que no hi ha res pitjor que et diguin que no pots córrer, que t'has de quedar quiet, veient com passa el temps i esperant recuperar-te. Amb la bici, es fa més amena l'espera.
I ara, de vacances, sense voler córrer (no és el mateix voler que poder), la bici ajuda a superar el mono. Ahir vaig pujar-m'hi per fer 20 quilòmetres (en 55 minuts, un passeig) i avui 30 més, (en 70', un altre passeig). El negut ja és fora.
Demà faré una altra mica i dijous agafo el cotxe, en direcció a Barcelona. A la nit volem cap a Atenes. Serà l'última part de les vacances, l'última part del descans. El final d'una cosa. L'inici d'una altra.
martes, 24 de julio de 2007
jueves, 19 de julio de 2007
CONFIRMAT: HI HA MONO
19 de juliol de 2007
No han passat encara 48 hores que ja tinc mono de córrer. Els primers dies de les vacances són els que costen més no sortir al carrer...sobretot si un encara no se'n va de casa. A mi encara em falten alguns dies per iniciar un viatge a Grècia, no serà fins al dia 26, així que hauré d'aguantar.
En l'espera, el que faig, és preparar una mínima taula d'entrenaments...lògicament, per quan torni. Però els meus plans d'entrenament tenen pocs secrets. Sumo quilòmetres progressivament, alguns dies amb canvis de ritme, però no faig sèries. Mai. O gairebé mai.
De petit m'entrenava al Cornellà Atlètic, amb el Victoriano Gómez i tot i que allà vaig descobrir aquest univers atlètic que tant m'apassiona, també vaig patir la bogeria de les sèries. Ara, intento evitar-les.
El primer dia d'entrenament serà el 6 d'agost....faltaran 16 setmanes per a la marató.
A Sant Sebastià ja hi he anat diverses vegades. Vam començar fa molts anys, amb la colla, de les Aigües. Al començament ens hi apuntàvem bastants i la majoria corríem. Amb el temps, les circusmtàncies han anat canviant i ara som menys corredors que acompanyants. La previsió per aquesta tardor és que serem 3 o 4. El Joan, el Josep Maria i jo...guardem una plaça amb l'esperança que el Marc s'animi.
No han passat encara 48 hores que ja tinc mono de córrer. Els primers dies de les vacances són els que costen més no sortir al carrer...sobretot si un encara no se'n va de casa. A mi encara em falten alguns dies per iniciar un viatge a Grècia, no serà fins al dia 26, així que hauré d'aguantar.
En l'espera, el que faig, és preparar una mínima taula d'entrenaments...lògicament, per quan torni. Però els meus plans d'entrenament tenen pocs secrets. Sumo quilòmetres progressivament, alguns dies amb canvis de ritme, però no faig sèries. Mai. O gairebé mai.
De petit m'entrenava al Cornellà Atlètic, amb el Victoriano Gómez i tot i que allà vaig descobrir aquest univers atlètic que tant m'apassiona, també vaig patir la bogeria de les sèries. Ara, intento evitar-les.
El primer dia d'entrenament serà el 6 d'agost....faltaran 16 setmanes per a la marató.
A Sant Sebastià ja hi he anat diverses vegades. Vam començar fa molts anys, amb la colla, de les Aigües. Al començament ens hi apuntàvem bastants i la majoria corríem. Amb el temps, les circusmtàncies han anat canviant i ara som menys corredors que acompanyants. La previsió per aquesta tardor és que serem 3 o 4. El Joan, el Josep Maria i jo...guardem una plaça amb l'esperança que el Marc s'animi.
martes, 17 de julio de 2007
LES VACANCES TAMBÉ FORMEN PART DE LA PREPARACIÓ
Dimarts 17 de juliol
Benvinguts tots, a aquesta aventura que inicio avui. Es tracta d'una aventura que té un final definit: 25 de novembre de 2007, el dia de la Marató de Donostia. La fita és baixar de 2-35' i superar la meva millor marca, de 2-35'58" que vaig aconseguir la temporada passada al mateix escenari.
Després de molt de temps m'he decidit a escriure tot el que em passa pel cap cada cop que surto a córrer. És la meva passió, des de fa molts anys. Sóc d'aquells que gaudeixen quan es posen les vambes i pateixen quan una lesió, la feina o altres circumstàncies els ho impedeixen.
Avui ha estat l'últim dia d'entrenament. Avui començo el descans, un descans que ha de servir per trencar amb la rutina dels últims mesos, així com per carregar les piles de cara als durs mesos que m'esperen.
De moment, els 11 kms d'aquest matí m'han deixat una bona sensació al cos.
Demà, segur que ja ho trobaré a faltar.
Benvinguts tots, a aquesta aventura que inicio avui. Es tracta d'una aventura que té un final definit: 25 de novembre de 2007, el dia de la Marató de Donostia. La fita és baixar de 2-35' i superar la meva millor marca, de 2-35'58" que vaig aconseguir la temporada passada al mateix escenari.
Després de molt de temps m'he decidit a escriure tot el que em passa pel cap cada cop que surto a córrer. És la meva passió, des de fa molts anys. Sóc d'aquells que gaudeixen quan es posen les vambes i pateixen quan una lesió, la feina o altres circumstàncies els ho impedeixen.
Avui ha estat l'últim dia d'entrenament. Avui començo el descans, un descans que ha de servir per trencar amb la rutina dels últims mesos, així com per carregar les piles de cara als durs mesos que m'esperen.
De moment, els 11 kms d'aquest matí m'han deixat una bona sensació al cos.
Demà, segur que ja ho trobaré a faltar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
