BANDERA BLANCA

Diumenge, 4 de novembre

He estat tres dies corrent suau, des que vaig tornar de Barcelona. Avui, era el dia d'anar a la Casa de Campo a fer 32 kms, un bon test, de 7 voltes al circuit. Era conscient que no faria els temps de la temporada passada, això ja no m'amoïnava. El que em preocupava és que els dolors no em deixessin anar més ràpid. Els meus temors s'han presentat a la primera, a la sortida, i s'han mantingut fins que he decidit que no anava enlloc lluitant per fer quilòmetres quan el cos m'està fent senyals, fa un bon grapat de dies, perquè pari i descansi.

Puc lluitar contra el crono, contra la distància, contra el cansament, contra la son, contra la pluja, contra el vent, contra la neu i, fins i tot, contra el mal humor. Però no puc lluitar contra les lesions. M'encanten les estadístiques, no en faig cas però sempre estan allà. Fa unes vuit temporades que en tinc una de bona i una altra de dolenta, amb lesions. La passada va ser fantàstica. Aquesta tocava patir. Ara ho veig clar.

Deixaré de córrer els pròxims dies (no sé quants aguantaré, intentaré que sigui fins que se'n vagi el dolor) i em presentaré a Donostia per passar-m'ho bé amb els amics i per intentar gaudir de la marató, sense mirar el rellotge per a res. Quan em recuperi ja pensaré en un nou repte, una marató de primavera potser...però això serà una altra història, un altre objectiu.

Gràcies a tots els que heu seguit el bloc i a aquells que m'heu anat donant ànims. Espero haver-vos fet passar una bona estona, espero que repetiu amb mi la propera vegada.
Ara mateix he de parar i recuperar-me.
Abandono.
Bandera blanca.

QUIN GRAN PLAER!!!

Dijous, 1 de novembre

Quin gran plaer córrer a Barcelona, quin gran plaer fer-ho a la carretera de les Aigües, on ho he fet tota la vida, i més encara, amb en Josep Maria i en Joan. Hem quedat a un quart de nou del matí, feia una fresca molt agradable. Encara estic tocat muscularment, ja no són agulletes, ara és dolor real, de lesió, als isquios, el soli, el genoll...

Ahir, abans d'agafar l'avió cap a Barcelona, vaig fer una paradeta al Bikila i em vaig comprar uns mitjons d'aquests ortopèdics (Medilast) que t'arriben fins al genoll i que diuen que van tan bé per evitar lesions i per ajudar a curar-les. Ho vaig fer perquè en l'entrenament del matí no anava ni cap enrera: tot eren molèsties que m'impedien córrer còmode. Fins que no vaig arribar a l'hora de rodada no em vaig trobar fi. Una merda. Solució, entregar-me als avenços tecnològics. Avui els he estrenat, la sensació ha estat molt bona, per bé que no fan miracles.

Hem anat fins a la font del teòric km.9, al Ciutat Diagonal. Quan creuàvem la carretera de Vallvidrera hem vist passar el cap de cursa d el'Amistat. En Carlos anava primer, molt destacat per davant del Pablo. Acabaven de fer la part més dura de la pujada, així que imagino que no hi haurà hagut canvis al final. Nosaltres hem anat progressant, des dels 5'15 inicials als 4'30 cap a la meitat, 4'10 al començament de la tornada i un final ràpid (però de només dos quilòmetres) a 3'30. He apretat fort, però sense patir gaire. Me'n vaig amb un bon regust, però també amb la sensació que a Madrid rodo molt més lent que a Barcelona.

Quin plaer arribar a l'aparcament, parar de córrer, mirar la ciutat i adonar-te de què bonica és. El mar al fons, el sol començant a enlairar-se, les noves torres del Forum i l'Agbar, que regalen una nova fotografia...tot plegat em fa recordar que no hi ha res com Barcelona. Sempre ho he sabut, mai no he tingut dubtes, però m'encanta seguir comprovant-ho cada vegada que vinc.