SEMPRE EL MATEIX MALSON

Dimecres 22 d'agost

Ha arribat el gran dia, avui posaré a prova tots aquests mesos d'entrenaments, de patiments i emocions, de suors i dolors de cames i tantes altres sensacions que passen pel casp quan algú prepara una marató. Avui corro els 42,195 kms amb l'objectiu de rebaixar la meva marca. Em llevo d'hora, esmorzo i vaig cap a la zona de sortida. Però no sé per quin motiu, arribo amb el temps just...molt just...massa just. O m'afanyo o no estaré a punt pel tret de sortida. Escalfar-se, estirar-se, treure's la roba, deixar-la bossa al guarda-roba i anar cap a la línia de sortida. Són moltes coses per a tan poc temps. No hi arribaré a temps, no seré capaç. L'angoixa em domina quan veig tothom sortir a córrer, lluny, dos-cents metres més enllà. Terror: tot aquest temps d'entrenaments per arribar tard??? I ara, què?

Ara, em desperto. Entresuat, al llit, a casa, amb el cor accelerat pels nervis, però tranquil de veure que no ha passat res. No he estat perdent el temps, tind´ré una nova oportunitat el dia D...però el de debò. Més val que aquell dia no m'adormi.

És un malson que em ve de tant en tant, tot i que sovinteja quan s'apropa la marató. A 14 setmanes vista no em sembla lògic, però l'entenc com un bon senyal, un senyal que indica que ja estic mentalitzat. I això està bé. Ara, a ningú li desitjo els moments que es passen amb aquest patiment.

En tots els anys que fa que corro només he arribat tard a una cursa. Va ser fa tres temporades, a un 10.000 que feien a Moralzarzal, un poble de la "sierrrrrra madrilenynynynynya". No anava sobrat de temps i ens van tenir un munt d'estona per recollir el dorsal. Jo havia de passar pel cotxe per canviar-me i....quan vaig arribar a la línia de sortida els primers ja feia mig minut que corrien. Vaig anar amb la llengua fora tot el 10.000, però no va anar tan malament.

Però només ha estat una vegada...i això que quan era infantil i anava a alguna cursa, amb el meu pare, sempre estava patint perquè arribàvem massa justos de temps. I sempre m'enfadava perquè aleshores arribava massa nerviós perquè m'anessin bé les coses. Des d'aleshores, sempre he preferit anar a les curses pel meu compte...

Aquest matí n'he fet 15, bé. Tranquil.